Sona el despertador, quarts de set del matí, a fora encara és fosc, i avui, com cada dia, ens espera una bona i llarga jornada de treball. Aquest pot ser el pa de cada dia per molta gent. Una part de la qual, després d’un bon esmorzar, anirà cap al tros, agafarà tractors, eines i el que calgui per arranjar camps, cultivar la terra, fer créixer arbres i recollir-ne els fruits.

Som finals de novembre, fa unes setmanes que li ha tocat a l’oliva ser el fruit recol·lectat. Els que tenien olivers han tingut feina, un treball de temporada, quan un fruit s’ha de collir no espera, i cal una feina constant i ferma.

La collita o recol·lecta al tros té un color que em recorda les bucòliques de Virgili i les epodes al camp d’Horaci. Aquest darrer, quan anà a viure al camp, a la Vil·la Sabina, lloà les virtuts de la vida rural. Aquells prats acollidors, aquella vista oberta i magnífica de l’horitzó, el cel descobert, el rierol graciós, les estones plàcides i càlides sota una ombra, escoltant el repòs de la terra i gaudint de la vida natural. Ben conegut és l’inici del “Beatus ille”, en la traducció de Joan Carbonell diu així: “Benaurat el que, lluny dels tràfecs, com l’home d’antigues generacions, llaura els camps paterns amb els seus bous, sense els lligams de cap préstec (...). Per això, marida els pollancres que es drecen alts amb els sarments ja crescuts dels ceps, o contempla errants en una vall reclosa els seus ramats de bous i vaques i amb el falçó esporga les branques inútils i els fa empelts més fruitosos (...) Ara li abelleix de jeure sota una vella alzina, ara sobre una tofa d’herba; corren profundes, mentrestant, les aigües riu avall (...)”. Sembla la descripció d’un lloc paradisíac, ens en podem ben fàcilment fer una idea, veure la seqüència com si fos una pel·lícula, amb una qualitat d’imatge tan potent com la del Paisatge Favorit de Catalunya, de TV3.

Cadascú sabrà si la seva imatge del camp es correspon a la dels clàssics, perquè qui treballa cada dia amb la terra de ben segur que no sempre s’ajeu a reposar, als el contrari, feineja incansablement, sota un sol que torra i embelleix la vida.

Després de la recol·lecció, afloren per viles i ciutats les fires de l’oli. Recordo que farà uns set anys, vam anar a Jesús, prop de Tortosa, on feien la Fira de l’Oli i hi havia tot de paradetes amb ampolles, ampolletes i garrafes d’oli, en molts llocs hi havia plats amb pa de pagès i oli per sucar i tastar-lo, es feien activitats paral·lelament, la biblioteca i algunes llibreries hi tenien estants, dalt de l’escenari es cantaven jotes i la gent ballava animada per la plaça. Tot estava guarnit i s’hi respirava una sensació de festa, entusiasme i alegria. Entre els estants vam trobar-ne un que portava un rètol on s’hi llegia “1r concurs de poesia de la Fira de l’Oli”. Els meus amics volien que hi escrivís, “que això de la poesia a tu t’agrada...”. Al vespre, després de la reunió del jurat, la sorpresa va ser majúscula. El reconeixement dels versos va portar que aquell dia, que encara recordo entranyablement, vaig conèixer i entrar en contacte amb l’Associació Poetes de l’Ebre i, particularment, amb en Miquel Accensi, l’ànima de l’associació. Gràcies al seu esforç, la seva tenacitat i dedicació cada any es publicava l’Antologia de Poetes de l’Ebre. Llibres acurats, de participació col·lectiva i fets amb el cor. Un cop l’any els poetes es reunien en un restaurant del Delta i celebraven junts la publicació, compartien inquietuds i llegien versos. Música i poesia sonaven per tot. Iniciatives com aquesta són de les que valen la pena, de les que et fan somriure i aplaudir a qui ho tira endavant. Potser amb el temps la situació canvia i aquestes activitats s’acaben, però el mèrit i l’esforç sempre seran lloables.

I de fires, no n’hi ha només de l’oli, i aquí a la Conca ho coneixem bé, la Fira de Sant Martí de Montblanc, les Fires del vi, com la de Sarral o la de l’Espluga de Francolí, per exemple, són mostres dels nostres productes, el moment més tendre i sublim del procés, quan després de la recol·lecció o collita, surten les primeres ampolles o peces, i tenim el privilegi de tastar-les. Artesanal o a l’engròs, bucòlic o urbà, el fet és que els nostres productes alimentaris i poètics tenen valor. Assaborim-los, doncs.