És dissabte al matí i ens dirigim a l’Ateneu Barcelonès, estan a punt de començar unes Jornades sobre la Catalunya Nord que es presenten ben interessants.

A la Sala Verdaguer ens esperen unes aportacions ben lúcides i interessants. La primera taula rodona, moderada per un dels impulsors de la Jornada, en Jordi Manent, tracta de política, ens acompanyen tres representants de partits Nord-Catalans. Des de l’organització ens anuncien que s’havien convidat polítics de tots els partits que es presenten al Rosselló, però són els que tenen una vinculació més estreta i més clara amb Catalunya, o diguem-ne una consciència cultural més completa, els que assisteixen en aquesta Jornada a Barcelona. Els partits són CDC, ERC i Unitat Catalana. Entre tots tres van dibuixant ben encertadament la situació que es viu políticament al Rosselló: tots tres tenen objectius per normalitzar la identitat cultural i lingüística catalana, enfortir els lligams interns i amb Catalunya, i defensar-se de campanyes i lleis que, més o menys subtilment, posen en perill l’existència, ara i en el futur, de la identitat catalana.

A la segona taula, moderada per en Joan G. Codina, de l’Associació Escola Comte Guifré, tenim l’anomenat geògraf dels Països Catalans i professor a la Universitat de Perpinyà Joan Becat, l’expert en relacions transfrontereres Esteve Valls i l’empresari i promotor cultural Joan Amorós. Tots ells incideixen en la qüestió de la necessitat del Corredor Mediterrani, dels acords i les complicitats que cal teixir, de la importància de ser una línia prioritària per Europa. A més a més de no poder transportar eficaçment els productes catalans i valencians cap a Europa, les mercaderies que arriben pel Canal de Suez haurien de desembarcar a ports catalans, com a porta d’Europa, i molt sovint ara van a fer el tomb per Gibraltar i cap a l’Atlàntic, per desembarcar a Rotterdam, a Hamburg o a Anvers. Nosaltres hi perdem oportunitats.

Durant les intervencions, també es parla de la inauguració de l’alta velocitat entre Barcelona i París, passant per Perpinyà, que s’inicia aquests dies. Això vol dir que actualment ja podem anar des de Barcelona a Perpinyà amb 1h i 20min. Menys del que es tarda de Montblanc a Barcelona, per exemple. Amb tot, per arribar a París, el tram Perpinyà-Nîmes encara no està preparat per l’alta velocitat: fent aquest tram es tarda més o menys el mateix que de Nîmes a París, que és una distància quilomètricament molt superior.

Paraules plenes de saviesa i seny que també van fent-nos adonar de la importància que els Països Catalans ens convé anar junts, no només per història, sinó també futur: l’economia, la cultura compartida, les relacions entre Perpinyà i Figueres, Girona o Barcelona es preveu que augmentin en els propers anys. Benvinguts siguin aquests anys.

També es va posar sobre la taula que una Catalunya independent, treballadora i eficient, seria un bon mirall per a la Catalunya Nord, que es trobaria com a soci privilegiat, és a dir, que teòricament hauria de ser molt més fàcil rebre suport d’un veí amb estat, d’una banda, i de l’altra, d’incrementar l’interès dels habitants del Rosselló, que ja disposen d’un bagatge cultural comú i de la mateixa llengua, de voler que els fills l’aprenguin a l’escola, d’incentivar les escoles de català per adults, de veure la llengua com una eina de promoció social i d’oportunitats, d’utilitzar-la més sovint, etc.

En la darrera taula, els convidats eren persones de l’educació i la cultura. Teníem un representant de les Escoles Bressola; en Jofre Lordou, membre de la revista Mirmanda, així com un representant de la Federació en Defensa de la Llengua i la Cultura catalana, en Miquel Arnaudiès de Ceret. Des de la Bressola se’ns va explicar que ells han tingut infinits problemes per poder tirar endavant el seu model escolar en català. Són escoles associatives que practiquen una immersió lingüística que permet que al final de l’etapa educativa els nens sàpiguen català i francès. En la mateixa línia de centre català trobem l’escola Arrels, ubicada a Perpinyà i pública. La Bressola i Arrels són models exemplars, tasques realitzades amb molt d’esforç, temps, dedicació, voluntat i entusiasme des de la Catalunya Nord. Els hem de felicitar. I hem de reivindicar, també, el desaparegut institut Comte Guifré d’immersió en català a secundària, i del que ara en continua, l’Associació Comte Guifré.

Cal que des de Catalunya siguem conscients de la realitat d’una part del país. Gràcies pel vostre coratge i la vostra resistència.