Estovalles, coberts i copes. Els meus Nadals d’infantesa són els de Montblanc, no en recordo pas d’altres. Un bon nombre de familiars de diferents generacions ens congregàvem al carrer Riber, amb Maties Palau Ferré com a mestre de cerimònies. Allà, una taula llarga i ben parada era acompanyada per una quantitat de plats exquisits, cuinats en fondes i restaurants i que el fill predilecte de la Vila Ducal feia portar cap a Cal Francí, tot just havent finalitzat les reformes que farien de la casa pairal una veritable obra arquitectònica.

Aquests són dies d’àpats memorables –el dinar del 25, el d’ahir de Sant Esteve– regats amb cava del territori, de les nostres DO. De retrobar-se, d’abraçades i de somriures. Ara fa un any parlava dels Pastorets a l’Acció Catòlica, del Tió i dels patges reials que visitaven els minyons. Un d’aquells geners van obsequiar-me amb un present de dimensions considerables, embolicat amb paper de colors, com és tradicional, dins del qual hi havia la caixa blava que tots coneixem amb lletres blanques i les imatges del contingut. Com sabran aquells aficionats del clickània, es tractava dels memorables clicks. En concret, d’un Fort del far west, amb tots els complements necessaris i els principals protagonistes. L’endemà, amb els cosins, vam jugar-hi matí i tarda.

Resulta curiós veure com els nens, influïts clarament per les pel·lícules televisives, coneixen la història dels indis i els vaquers. L’argument del joc devia ser previsible, potser vam imaginar-nos un carruatge que vingut de les avançades poblacions de la costa est dels Estats Units, desitjava arribar a l’esmentat Fort per qualsevol motiu. Quin? Que la tieta d’un dels allà destinats li portés un pastís de gerds, per posar un exemple versemblant. Travessant, intrèpids ells, terres inestables, on sovint els indis tallaven el telègraf. Reacció lògica si som conscients que les reserves no són llocs aptes per aquells que estimen la llibertat, els prats verds, els noms compostos dels quals es formen amb referents de la naturalesa.

Diligències, cavalls, búfals i cactus. Plomes, tractats de pau, cornetes i l’estrella de sheriff. Qui no ha passat mai una tarda de dissabte o diumenge amb una d’aquestes pel·lícules de l’oest a la petita pantalla? D’aquest gènere cinematogràfic, i en conseqüència de la cultura americana d’aquell moment, sempre he tingut preguntes sense resposta. Només en formularé una perquè no voldria allargar-me parlant de pobles d’un sol carrer i de cartells de wanted a les parets. Algú sap quina utilitat tenen aquelles portes ratllades batents a mitja altura que estan col·locades a l’entrada dels salons, on hi predominen el whisky i les cartes? Amb aquelles portes algú sempre acaba rebent!

I si parlem de pel·lícules, sent els dies que som, cal referir-nos a les divertides però poc interessants pel·lícules nadalenques. N’hi ha un fotimer, la majoria de les quals fan certa gràcia, sempre hi ha nens pel mig, centres comercials, un pare que compra un avet per il·luminar-lo de manera exagerada i un Noel vestit de vermell amb el nas a conjunt, barba blanca i una campaneta a la mà. Mira, estan bé, passes una estona rient, que també és recomanable, però no en trauràs gaire més. Són simples i lleugeres, però també entretingudes. Em sona que fa uns anys TV3 havia fet una producció pròpia d’aquest estil, amb més qualitat –no cal dir-ho– i on hi sortien els elements propis d’aquí, caldria buscar-ne el títol (com es devia dir?).

I també a la televisió són dies de programes especials, com el de cap d’any, campanades i raïm. Amb quants mesos d’antelació deuen començar a treballar-hi els guionistes? Perquè els guions se suposa que han d’estar fets, encara que després, ja se sap, tot és cosa del directe. A més, la nostra, ens ofereix cada any per aquestes dates el resum del més destacat dels dotze mesos anteriors, i enguany si que hi ha teca, eh? Estigueu atents, que en pocs dies, començarà un any per recordar. Ja és aquí i no passarà desapercebut, el 2014.