Són les sis de la tarda i a Montblanc comencen els Pastorets. Tres actes, dues pauses i una tradicional història en la versió de Folch i Torres a escena. Entremig dels amens i diversos passatges de l’obra ens trobem amb alguns moments que ens transporten a l’actualitat. La primera referència és just quan els dos protagonistes són agafats pels dimonis, que volen coure’ls a la caldera, i sentim que la d’en Pere Botero és anomenada “la caldera del ministre Wert”. Una molt bona i afilada reivindicació que anuncia el tema que es glosarà més endavant quan en Lluquet i la Isabeló es prometen i tot acaba bé. Llavors ell i en Rovelló canten uns versos, entre els quals apareixen les malícies d’en Wert i d’un tal Paco, aquell que va morir al llit fa 39 anys. Aquesta escena em va recordar a un gag del Polònia de fa algunes setmanes: En Rajoy i un parell dels seus companys de partit obren “la porta del temps”. En passar la porta tot es veu com fa cinquanta anys. Ells se sorprenen i en fan broma, travessant el llindar de la porta ara cap al passat i ara cap al present, fins que marxen i és llavors quan en Paco, des del passat, decideix travessar la porta cap al present. Tothom a l’altra banda de la pantalla del televisor pensa en qui es convertirà quan travessi la porta? I sí, exacte, un cop a la banda del present en Paco s’ha transformat en un Wert. Visualment eficaç i emocionalment exacte.

Aquests exemples ens porten a parlar d’un dels aspectes d’aquest 2014, quan a partir del setembre entri en vigor la nova llei educativa. S’haurà acabat la immersió lingüística a Catalunya, un sistema avalat per la Unió Europea i model d’altres països, que com que és bo per a l’educació i ajuda a cohesionar un país, llavors és clar, el canvien. Mesures pseudoeducatives per disfressar intencions polítiques. Sabeu que el cognom del ministre, la paraula Wert en alemany vol dir ‘valor’, el valor que paradoxalment no trobem en aquesta llei.

Tot amb tot, fa tres setmanes que vam tenir una bona nova. Després d’anys de manifestacions, associacions, llibres, debats i cadenes se’ns va anunciar que per al 2014, després de 300 anys, tindrem referèndum d’independència. 9 de novembre. Com ja s’ha anat dient aquests dies, hi coincideix un fet històric rellevant. L’any 1989, just el 9 de novembre, la força de la població alemanya a Berlín va fer caure el mur que separava dos mons. Una molt bona metàfora per a nosaltres. És difícil governar o imposar-se contra la voluntat popular, és impossible argumentar contra processos democràtics, en una Europa com l’actual. També s’ha comentat l’anagrama numèric d’11/9/2014 a 9/11/2014. Però m’agradaria afegir-hi un altre detall, segurament no buscat pels que han decidit la data: Fa un temps llegia un llibre on es comentava l’avantatge que aporta per a un eslògan l’al·literació, és a dir, la concatenació de sons, que afavoreixen recordar-lo, i bé, nosaltres tenim el nostre NOU de NOVembre particular. Dit tot això, sigui amb referèndum o amb una altra fórmula, sembla que els catalans per fi podrem votar sobre la independència. Així, tot apunta que les anteriorment esmentades mesures wertianes hauran de quedar arxivades en un calaix, per al treball i el goig dels historiadors.

A partir del 2014, a més, la butxaca de mica en mica hauria de notar menys les retallades. Tal com sabem, la situació de desequilibri econòmic de Catalunya respecte a l’estat espanyol i alguna picaresca pròpia, fa que haguem perdut molts diners, però com que tot ha d’anar bé aquest 2014, hem de poder celebrar la finalització del dèficit fiscal i una situació econòmica molt millor, i amb ella la normalització dels drets i dels serveis socials. Esperem celebrar amb candeletes que el sistema de seguretat social estigui ben gestionat i garantit, i esperem que la bona feina de la PAH (la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), de Càrites, de personal sanitari treballant sense cobrar, de tantes associacions i voluntaris ja no sigui tan necessària, per haver assolit com a economia un estatus millor i com a país la sobirania.

D’aquí a uns quants mesos també tindrem eleccions europees, una bona oportunitat que han d’aprofitar els nostres eurodiputats per fer pedagogia davant d’altres estats. Perquè, com diu l’anterior corresponsal de TV3 a Berlín, en Martí Anglada, ens calen amics a Europa. Només així arriben els reconeixements i les aliances. Aquest 2014 tots els esforços han d’anar en la mateixa direcció, ja que aquest any ha de ser l’any de Catalunya.