Encara existeixen les cartes. Em refereixo a les cartes de veritat, a les de paper. Em trobo sovint, que algú diu “he enviat una carta”, quan es refereix a enviar un arxiu adjunt per correu electrònic. Jo parlava de cartes de paper, amb sobres i segells.

I és que obrir la bústia i veure’n una ha passat de ser allò més corrent a tota una mostra d’amor per les costums literàries. No hi incloc factures, missives empresarials, propaganda diversa o enviaments programats per institucions. Tot i que en aquest sentit caldria dir que, fins i tot, fa poques setmanes, la meva companyia de telefonia mòbil ha deixat d’enviar-me les factures en paper i se suposa que a partir d’ara les podré consultar en ves a saber quin enllaç electrònic (...) Però aquest no és espai per parlar de tarifes, franges i minuts. El que jo glosso és la carta personal, la de tota la vida. Aquella emotiva, sovint manuscrita, qui sap si melancòlica. Oh, les cartes! No en faré plany, sabent que jo tampoc n’envio gaires.

Però qui vol escriure a mà en un full, doblegar-lo, ensobrar-lo (havent anat a comprar el sobre, adquirir un segell per la quantitat establerta segons la distància i el pes) i dirigir-se fins la bústia més propera? I més, si pots obtenir-ne la resposta en segons, en cas d’enviar-ho pel mòbil? Enviar una carta és com felicitar algú per sms tot i ambdós tenir whatsapp, és un valor afegit cada cop més oblidat. És llavors pura estètica?

Les dels enviaments en paper són bells costums que la funcionalitat fa perdre i que els historiadors lamentem. Quants vincles s’han pogut resseguir gràcies al gènere epistolar? Què en quedarà ara? Planyo els historiadors del futur, ja trobaran la manera...

Aquestes cartes que durant l’any són escasses (seria interessant conèixer-ne estadístiques al respecte), semblen tenir repunts, en certes èpoques concretes. És un miratge? Si l’objectiu informatiu de les cartes ha anat a la baixa i tots en som conscients, n’hi ha d’altres que semblen decaure en menor grau. La gent envia postals? Quantes cartes manuscrites rep per cada postal que apareix a la bústia? Em refereixo sempre a cartes escrites a mà, d’un destinatari que se suposa que el coneix. No, jo tampoc m’he posat mai a comptar-les. Però les botigues de records dels indrets turístics continuen venent postals. Si segueixen presents a l’aparador, o instal·lades en aquells instruments giratoris, deu ser perquè realment es venen, oi?

Per tant, podríem concloure que l’enviament de postals estiuenques o en general de les vacances continua viva? Si és així, potser aquest serà un dels motius que farà perviure les bústies. Aquest, i una altra de les tradicions que havia agafat força les darreres dècades i que també sembla estar en hores baixes. Ara que ja hem passat les vacances nadalenques i que el dia de Reis sembla tan llunyà per la tornada al món laboral, caldria fixar-nos en les postals de Nadal que anys enrere es rebien aquí i allà. La gent es continua desitjant bones festes, bon any nou, etc., però és el format el que ha canviat, el canal de transmissió de la felicitació ha passat a ser un altre, novament, més immediat.

Totes aquestes reflexions sobre els enviaments en paper venia, de fet, per les cartes que ha enviat el President Mas als líders europeus. Ja saben, si els països europeus són democràcies se suposa que haurien d’estar a favor dels actes democràtics, de les eleccions, de les consultes, dels referèndums, del parlant la gent s’entén i del dret a decidir.

És per això que ara mateix, hi ha una carta a la bústia d’alguns primers ministres, presidents, cancellers i d’altres personalitats governatives de les institucions que en principi se suposa que conformen el territori dels drets i de les llibertats, del diàleg i de les votacions, de la pau i de la prosperitat. I si hi ha una carta és perquè, tot i que el Molt Honorable també els hauria pogut demanar el suport per whatsapp, el paper continua sent el paper. Aquest és el seu valor afegit, i les formes, com s’està demostrant, també són el nostre.