Una lectora apassionada per la literatura contemporània, amb la qual sovint comparteixo cafès, em recordava fa pocs dies unes reflexions de la poetessa i crítica literària Marta Pessarrodona al voltant del reusenc Gabriel Ferrater, que ens deixà amb tan sols cinquanta anys, tot oferint-nos els seus versos.

Arran del comiat d’en Josep Maria Castellet (Barcelona, 1926), aquestes paraules prenen més vigència. Jo, amb en Castellet, no els puc explicar sopars ni pròlegs. Aquesta és la crònica del tempus fugit, de la construcció llatina que de ben segur en Josep M. Calbet i na Maria Banús han glossat al setmanari, al seu racó de les expressions. Així, més aviat, la columna d’avui no deixa de ser la plasmació escrita d’allò que no va arribar a ser. I és que les agendes i els compromisos no sempre són fàcils de compaginar, encara que un faci vida d’estudiant a Barcelona, amb tot el que això comporta.

Tot just ara farà un any que vaig conèixer l’editor, vinculat de dècades fa a Edicions 62. Ell, de formació francesa, havia viscut en contacte amb articulistes i escriptors, traductors i lletraferits. De conversa amable, vivia entre el present i els records, entre la veu d’Édith Piaf cantant el seu vie en rose i les cançons de Raimon versionant els mots d’Espriu. Eren moltes les vivències que podia narrar. Pel contingut i per les formes deixava fascinat qui l’escoltava, amb qui compartia paraules. Com a mínim, a mi em va passar aquell vespre, prop de Rambla Catalunya, tocant a Gran Via.

Vam quedar en una entrevista futura, que havia de tenir lloc pocs mesos després, per poder dedicar unes hores a un tema que m’interessava especialment. Jo volia que em parlés d’un dels seus amics de sempre, d’un dels que va ser company seu a les aules universitàries i també al pati de la facultat. No era altre que el poeta Jaume Ferran, nascut a Cervera i que va exiliar-se voluntàriament als Estats Units, on va fer carrera. Castellet hi va accedir amb franquesa i entusiasme, coneixedor com era del paper referencial que ell suposava per comprendre el món literari català de la segona meitat del segle XX i perquè dels amics, sempre ve de gust parlar-ne.

De fet, Ferran havia estat entrevistat a Ràdio Montblanc el maig de 1993 pel locutor Joan Bulló Gassó. El seu pas pels estudis radiofònics de la vila no seria casual. Com amb Castellet, a Ferran també l’unia una gran amistat amb Palau Ferré i, així, no seria estrany que en alguna ocasió haguessin coincidit, tot dinant, l’editor i el pintor. Però això, en tot cas, serà un altre article.

El desenllaç d’aquestes línies, el lector se les pot imaginar pel propi títol. El temps s’escola entre els dits com la sorra de la platja. Els dies passen ràpid i cada setmana sembla més accelerada que l’anterior. Feina, encàrrecs i reunions. Els post-its s’acumulen i les llistes de prioritats van sobreposant-se.

—Ja has trucat a en Josep Maria?

—No, encara no, quan tingui un moment...

I la ràdio, ara fa pocs dies, n’anunciava la notícia. Si el temps fuig inexorablement, potser és qüestió d’aprofitar-lo. Sí, sí, vostè també. Carpe diem? Tampoc cal fer res extraordinari, simplement gaudir dels bons moments. De la lectura, la música, la família i les amistats. Menys cabòries i més somriures. Menys xifres i més salut.

Si el gener passat, per aquestes mateixes dates, escrivia amb certa ironia sobre els propòsits de l’any que llavors començava, el del 2013, potser enguany amb més motiu m’hi hauria de referir. Si llavors finalitzava els paràgrafs amb un: «propòsits d’any nou? i si els deixem per l’any vinent?», aquest «any vinent» és ara, és el 2014. Potser és un bon moment, ara que tot just comença, per plantejar-nos realment el què volem a dotze mesos vista. Fites personals realitzables o, senzillament, viure al dia, com ho prefereixin.

 De debò, siguin feliços.