La paraula silenciada: Catalunya Ràdio al País Valencià

Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
De bon matí esmorzo tot escoltant la ràdio, un bon pa amb tomàquet, amanit amb oli d’oliva, un pernil per llepar-se’n els dits, formatge d’aquell gustós i ben bo, i encara ens espera una peça de fruita, avui a triar entre pomes, peres i taronges. Demà s’hi afegiran els plàtans i el raïm. I, mentrestant, anant parant l’orella a les notícies del dia. De sobte, des de la ràdio ens expliquen alguns dels últims fets que han passat fa ben poc i que semblen trets de la ciència ficció. Ara resulta que en la que anomenen l’era de la tecnologia, de les interconnexions i de la globalitat, quan portem catorze anys de s. XXI i existeixen els drons, els iphons i les tablets, quan la televisió i la ràdio ja fa dècades que les coneixem i que les compartim. Ara resulta que al País Valencià no només fa anys que van tallar l’emissió de TV3, que al novembre van esquarterar la seva pròpia televisió, que la premsa en català és gairebé inexistent, sinó que ara li ha tocat el torn a la ràdio. Recordo que fa anys a temporades arribava la televisió italiana o l’alemanya, a Catalunya, i que sovint tot fent zàping et topaves amb la CNN, ben curiós, no?
Des d’un punt de vista comunicatiu, els fets al País Valencià són inversemblants. Des d’un punt de vista lingüístic, el tancament de Catalunya Ràdio al sud del país és l’enèsim intent de separació de la llengua catalana, aquest cop amb l’estratègia, diguem-ne, de la impossibilitat de tenir uns mitjans propis i, a llarg termini, accentuar la diglòssia i el desprestigi de la llengua.
La Mònica Terribas anava deixant pas a representants de la societat valenciana, que expressaven amb claredat i contundència la voluntat política que ha mogut el tancament. Un dels comentaristes ha fet referència al fet que ara ja no queda cap mitjà de comunicació en català al sud del Sènia i que, si seguim així, d’ara en endavant els nens a l’escola estudiaran el català com una llengua que no existeix, perquè no l’escoltaran als mitjans, ni la llegiran a la premsa, ni la ràdio els explicarà històries i notícies. Cert. Tenim, amb tot, la sort dels llibres, si són bons lectors, el seu vocabulari continuarà engrandint-se amb els contes. Si el seu poble, els seus amics o la seva família són catalanoparlants, ells també en sabran la llengua, en principi. Però tots sabem que un dels pilars fonamentals d’una societat són els seus mitjans de comunicació, estan per tot arreu, sense adonar-nos-en. Qui més qui menys va al cinema alguna vegada, o mira les pel·lícules per la televisió, les notícies ens arriben pels mitjans, l’opinió, les tertúlies, els comentaristes esportius, la política, el territori. Sí, Internet és el futur, però no és l’únic, ni encara el més important. Si no, penseu on es fan els grans debats polítics abans d’unes eleccions, on es fan les entrevistes d’actualitat, on es fan les rodes de premsa, etc. I, fins i tot, això seria el menys important, sense uns mitjans de comunicació difícilment hi ha transparència democràtica, i sense uns mitjans propis i en la teva llengua, no hi ha marc referencial comú i de país.
A mig matí m’he dedicat a donar un cop d’ull als diaris. N’agafo un, m’assec al sofà que hi ha ben a la vora de la finestra. Tot apunta que el de Catalunya Ràdio no ha estat un fet aïllat, tot just s’han prohibit les senyeres a diversos llocs de les Illes Balears. Una qüestió que necessitaria també l’espai de tot un altre article.
Nosaltres, però, hem de veure la segona cara dels fets. Un context català guanyador, iniciatives com les de la revista Sàpiens d’enviar a principals actors sociopolítics, del món empresarial, de l’espectacle... de tot el món un llibre explicant Catalunya i la legitimitat de treballar per un estat és un exemple de feina ben feta. I es veu que hi ha força respostes obtingudes en positiu del llibre. La resistència i la constància d’un país unit malgrat segles d’obstacles, una consciència, una frescor i una raó engrescadores. El grup de música Obrint Pas diria, aquí, que “som el combat contra l’oblit, som la paraula silenciada... som la història per guanyar, tot un futur per començar”.
Des d’un punt de vista comunicatiu, els fets al País Valencià són inversemblants. Des d’un punt de vista lingüístic, el tancament de Catalunya Ràdio al sud del país és l’enèsim intent de separació de la llengua catalana, aquest cop amb l’estratègia, diguem-ne, de la impossibilitat de tenir uns mitjans propis i, a llarg termini, accentuar la diglòssia i el desprestigi de la llengua.
La Mònica Terribas anava deixant pas a representants de la societat valenciana, que expressaven amb claredat i contundència la voluntat política que ha mogut el tancament. Un dels comentaristes ha fet referència al fet que ara ja no queda cap mitjà de comunicació en català al sud del Sènia i que, si seguim així, d’ara en endavant els nens a l’escola estudiaran el català com una llengua que no existeix, perquè no l’escoltaran als mitjans, ni la llegiran a la premsa, ni la ràdio els explicarà històries i notícies. Cert. Tenim, amb tot, la sort dels llibres, si són bons lectors, el seu vocabulari continuarà engrandint-se amb els contes. Si el seu poble, els seus amics o la seva família són catalanoparlants, ells també en sabran la llengua, en principi. Però tots sabem que un dels pilars fonamentals d’una societat són els seus mitjans de comunicació, estan per tot arreu, sense adonar-nos-en. Qui més qui menys va al cinema alguna vegada, o mira les pel·lícules per la televisió, les notícies ens arriben pels mitjans, l’opinió, les tertúlies, els comentaristes esportius, la política, el territori. Sí, Internet és el futur, però no és l’únic, ni encara el més important. Si no, penseu on es fan els grans debats polítics abans d’unes eleccions, on es fan les entrevistes d’actualitat, on es fan les rodes de premsa, etc. I, fins i tot, això seria el menys important, sense uns mitjans de comunicació difícilment hi ha transparència democràtica, i sense uns mitjans propis i en la teva llengua, no hi ha marc referencial comú i de país.
A mig matí m’he dedicat a donar un cop d’ull als diaris. N’agafo un, m’assec al sofà que hi ha ben a la vora de la finestra. Tot apunta que el de Catalunya Ràdio no ha estat un fet aïllat, tot just s’han prohibit les senyeres a diversos llocs de les Illes Balears. Una qüestió que necessitaria també l’espai de tot un altre article.
Nosaltres, però, hem de veure la segona cara dels fets. Un context català guanyador, iniciatives com les de la revista Sàpiens d’enviar a principals actors sociopolítics, del món empresarial, de l’espectacle... de tot el món un llibre explicant Catalunya i la legitimitat de treballar per un estat és un exemple de feina ben feta. I es veu que hi ha força respostes obtingudes en positiu del llibre. La resistència i la constància d’un país unit malgrat segles d’obstacles, una consciència, una frescor i una raó engrescadores. El grup de música Obrint Pas diria, aquí, que “som el combat contra l’oblit, som la paraula silenciada... som la història per guanyar, tot un futur per començar”.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres

