Si, al llarg de la història, una cosa hem estat els catalans és europeus, no en va Catalunya forma part indissociable de la història, la idea i —per què no dir-ho— el futur d’Europa. En aquest passat segle XX, van ser els estats els qui, farts de llançar-se bombes i per interès econòmic, van veure que era necessari constituir després de la barbàrie de la II Guerra Mundial una idea de progressiva unió. Malauradament, la pròpia dinàmica dels estats, dilapidadora dels pobles que l’integren, té una dinàmica egocèntrico-interessada que fa que sigui molt difícil avançar en el concepte d’una Europa unida i, per això, són cada vegada més les veus callades, però existents, dintre dels engranatges de la Unió Europea que veuen amb bons ulls els processos que es viuen a Escòcia i Catalunya, ja que tenen ben clar que és més fàcil avançar cap a una autèntica unió europea amb l’entesa dels pobles que formen Europa, com pot ser la regió euromediterrània amb la Bretanya, que no pas entre França i Alemanya, per posar-ne dos exemples; i, de fet, és realment sorprenent el lluny que s’ha arribat en la unió, tot i l’existència dels estats. I també tenen és clar, doncs, rucs no ho són i avui dia l’economia ho mou tot, que no s’entendria una Espanya dintre la Unió amb una Catalunya fora; i, si no, que li ho preguntin al senyor Durao Barroso davant les entenedores paraules que Xavier Sala i Martín li va dirigir.