De bon matí, després de fer el primer te del dia, d’haver esmorzat i llegit les notícies fresques dels diaris, surto al carrer per anar a buscar el bus 38 en direcció a l’est. L’ambient és humit, i la gent va ben tapada. Amb el bus passem prop de la Grand Place i seguim enllà per arribar a la plaça Luxemburg: sóc a Brussel·les. Allà, s’alça davant nostre el Parlament Europeu, aquesta és la nostra destinació avui. Promet molt.

Entrem a l’enorme edifici de vidre i de tons clars, acreditacions, escales mecàniques, passadissos, sales, columnes i grans halls van obrint-se davant nostre, els colors blancs, grisos i perla ocupen l’espai, que acompanya el gris del cel brussel·lès. Ens dirigim cap als despatxos dels eurodiputats catalans. Aquelles hores prèvies acabem de realitzar els últims apunts de l’esdeveniment a favor de la llengua catalana que hem estat preparant, un acte obert a tothom, ple de fets i arguments sòlids per posar de manifest actituds, situacions i conductes discriminatòries i reivindicar solucions, suport i garanties per a la llengua. Parlant amb els eurodiputats catalans Ramon Tremosa, Raül Romeva, Maria Badia i Salvador Sedó comentem la idiosincràsia i la transcendència de l’esdeveniment, aquesta ha estat una sessió necessària i oberta per sensibilitzar eurodiputats de colors i perfils diversos, comissaris que hi eren presents, membres de comitès i tots i cadascun dels assistents sobre la situació del català.

Després de l’exposició, les preguntes, els comentaris, el debat i la cloenda és l’hora de les converses de passadissos, de les tertúlies en petit comitè. Tot seguit ens dirigim al restaurant del Parlament, hem triat un dels més reposats, perquè l’intercanvi de paraules pugui fluir tranquil·lament. Entre les persones amb qui dinem hi ha un finès que treballa al Parlament, a la Comissió de multilingüisme, que s’expressa en un perfecte català i que coneix i comprèn fins als detalls el procés sobiranista català, les mobilitzacions dels docents de les Illes, el dèficit fiscal... em deixa ben sorpresa, amb persones així el procés català estarà en bones mans, però cal que n’hi hagi moltes més. Durant el dinar també valorem la sessió i se’ns comenta que s’han rebut e-mails de comissaris demanant detalls i més informació de la presentació. Això és un dels millors resultats que podies esperar-se. Sempre és interessant despertar consciències, o com a mínim difondre realitats sovint poc conegudes. Són punts a favor, oportunitats, gols.

Al cap d’una estona anem a la cafeteria, ben curiosa, amb seients rodons i encoixinats de colors llampants, com també ho són els braços de les cadires: circulars, vermells, blaus, grocs... Per aquesta estètica es veu que dins el Parlament l’anomenen “Cafeteria Mickey Mouse”. Es diu que aquest sobrenom li va posar Margaret Thatcher, la que fou primera ministra del Regne Unit, un cop que va veure la cafeteria i com les cadires recordaven al personatge de Disney. Amb el temps van canviar-les per donar-hi un aire més discret, però fa poc que han tornat a fer canvi i col·locar seients ben vistosos i de colors. La sala fa efecte, amb el fons de vidre des d’on es pot contemplar el centre de Brussel·les. Allí, tot fent petar la xerrada, parlem de la internacionalització catalana, una tasca que caldria incrementar, planificar, dedicar-hi esforços i fer d’una manera eficient per obtenir resultats tangibles, tan necessaris.

Mentre fem un tomb pels hemicicles parlem de les eleccions europees d’aquest maig, aquest cop, per primera vegada, el Parlament tindrà una mica més de veu a l’hora de decidir qui serà el president de la Comissió, que per entendre’ns vindria a ser com si fos un govern d’Europa. Veurem com va tot plegat, i les novetats, mentrestant, serà més agradable comentar-les tot assaborint el plat típic de Brussel·les, musclos amb patates i gofre de postres.