Josep Fornas, sense accent a la a, com ell mateix recorda quan algú l’accentua. Fornas (Barcelona, 1924) és una d’aquelles personalitats metòdiques gràcies a les quals els historiadors poden recompondre la història del catalanisme del segle XX. Ho té tot arxivat: retalls de diaris, documents, referències de persones i organitzacions, etc. “Ho estic tornant a repassar tot, perquè cada document estigui al seu lloc” emfasitza. I ho fa lletra a lletra, carpeta a carpeta.

El vaig visitar ara fa unes setmanes a casa seva, a Vilassar de Mar. Vilassar, una d’aquelles tradicionals poblacions marítimes del Maresme marcades pel pas ferroviari, té a tocar de mar una biblioteca-arxiu que pocs coneixen i que és una autèntica enciclopèdia de polítics i d’activistes, de resistència, de represa i de compromís. Vaig arribar-hi amb tren, com és lògic, per la línia de la costa. Venint de Barcelona, contemplava el pas de les poblacions des de les finestres del vagó.

Tot entrant al Maresme em venien en ment imatges del darrer terç del segle XIX i de principi del XX, i és que m’endinsava en una comarca on els indians hi havien deixat empremta, com mostren encara avui els contrastos arquitectònics de cases singulars. Havaneres momentànies n’eren la banda sonora, amb rom cremat, barques i palmeres. Allà, Fornas s’hi havia instal·lat feia uns anys, després de dècades amb el ritme frenètic de la capital catalana.

El militant històric del catalanisme i, durant molts anys, assessor fiscal em va rebre entre llibres i obres d’art, amb el puro encès. Quan semblava que s’apagava, tornava a encendre’l amb una flama imponent que sortia d’un instrument pretèrit. (Seria un havà, ja que ens referíem al comerç americà d’altres temps?). Vam prendre un cafè —un tallat per a mi, amb sucre, és clar— i vam iniciar la conversa.

Des d’anècdotes de menut, quan amb el seu pare va conèixer el president Companys, fins a l’actualitat més immediata i les perspectives de futur. “No ens deixaran fer cap consulta, s’haurà d’acabar fent una Declaració Unilateral, però, per a això, cal un lideratge fort”, remarcava el que havia estat diputat republicà durant la primera legislatura del Parlament català restablert (1980-1984).

En aquells primers vuitanta, Fornas coincidí amb nombrosos “avis de la República” i altres notables de llarga trajectòria en el partit que ara encapçala Oriol Junqueras. Liderat per Heribert Barrera i amb el montblanquí Josep Maria Poblet com a president de la formació, s’hi trobava també Víctor Torres —el germà del poeta Màrius— a Ponent; i els Rahola, els Casanovas i els Pi Sunyer a les comarques de Girona. El partit de Macià i Companys ha canviat molt des d’aleshores, així ho reconeixen tots els que n’han estat fils conductors, i Fornas n’ha seguit l’evolució, com demostra el seu arxiu alfabètic. “Quin nom vols què busquem?”, em pregunta coneixedor com és de tenir-hi algun material valuós, alguna anècdota per explicar o alguna vivència compartida.

Fornas és la veu de l’experiència, d’aquell que ha estat molt anys al peu del canó. De fet, el seu pas pel Parc de la Ciutadella, seu de la sobirania, és només una de tantes etapes que ha viscut, i que ben aviat haurien de plasmar-se en unes memòries escrites. De material per omplir-les no li’n faltarà i des d’aquestes línies m’afegeixo a les peticions perquè les enllesteixi i aporti així, de primera mà, un nou testimoni al nostre segle XX.

A més de les pàgines que seria interessant centrar en la seva faceta com a editor, un parell de capítols, com a mínim, caldrà dedicar-los als foscos anys del franquisme, quan ell i uns pocs intentaven entrellaçar contactes i facilitar un canvi posterior. Mentrestant, tanmateix, creien necessari mantenir el relat de la legitimitat catalana dels anys republicans a través de la Generalitat. Col·laborador indispensable de Josep Tarradellas, Fornas va connectar l’exili amb l’interior quan les circumstàncies ho requerien. Ell és, sens dubte, un dels que millor ens pot parlar de Saint-Martin-le-Beau.