Finalitzava l’article de divendres passat parlant de Saint-Martin-le-Beau, a partir de la meva visita a Vilassar de Mar i la conversa amb l’arxiver del catalanisme. Si aleshores em vaig referir al republicanisme històric, avui m’endinso en els dubtes del parlamentarisme. Si al Maresme la conversa es desenvolupava entre tasses de cafè, en aquesta ocasió els descafeïnats –atès l’hora– clourien el debat dialèctic.

Fa unes setmanes, mentre caminava per l’avinguda que t’apropa cap a les escales que donen accés al MNAC –allà a Montjuïc– em van trucar per comentar-me que es preparava un sopar-reflexió sobre les vies de reformulació de l’esquerra catalana. No cal dir que com a apassionat de la ciència política més nostrada m’hi vaig afegir amb expectació. I més, sabent que entre els assistents s’hi trobava com a veu principal per al debat una coneguda exconsellera de la Generalitat de l’època del tripartit.

Ella, vinculada al pensament de la res publica per tradició familiar, i durant anys alcaldessa del seu municipi, notava com en el context econòmic i polític en el qual vivim –amb referències internacionals d’una banda, però també, i sobretot, pel procés actual a Catalunya– era imprescindible una reflexió pausada al voltant del paper de “les esquerres” en els nostres dies. Jo, que era l’únic de la taula a qui encara li serveixen els descomptes del Carnet Jove, també vaig estar donant-li voltes.

De fet, el sistema de partits polítics que coneixíem en les darreres dècades s’està movent en el cas català a una velocitat que pocs podien preveure. Aquest fenomen, lògic en moments excepcionals, ja s’inicià en certa manera als comicis del 2006 amb el sorgiment de noves forces parlamentàries, i es confirmava a les autonòmiques del 2010 amb l’entrada de diputats de partits creats poc menys de tres mesos abans. I a les eleccions de 2012, de nou, unes sigles que fins llavors no eren presents al Parc de la Ciutadella, s’incorporaven a l’hemicicle després de gestar-se durant quaranta anys.

Per tant, només el fet que en les darreres tres ocasions en què els catalans han anat a les urnes per decidir la composició del Parlament, hi hagin aparegut partits nous, ja diu molt de si. A esfera municipal, a la Conca també hi trobem els exemples del 2011. Noves expectatives, sectors socials que volen sentir-se representats, a vegades conseqüència de fets conjunturals i sobretot com a resposta a noves preguntes, poden ser-ne explicacions.

Al mateix temps, l’equilibri de forces entre aquells que representen la voluntat de la població també es desplaça, com ho fa la centralitat del país i les energies majoritàries de la població. Aquests moviments s’observen encara de manera més clara dins de l’espai ideològic i de l’electorat d’esquerres. Això és, sobretot, per l’auge de l’esquerra nacional liderada per un historiador no vinculat a l’stablishment i pels resultats electorals d’aquells que des de la transició havien bastit una alternativa al pujolisme des de les diputacions i l’àrea metropolitana. També, és clar, per les propostes ecosocialistes d’una syriza catalana, l’independentisme revolucionari de les assemblees, l’impuls d’un cognom presidencial i els posicionaments sorprenents amb hàbit.

Quan els grans partits s’han de posicionar respecte a un fet crucial, a mercè d’allò que la ciutadania posa al damunt de la taula amb grans mobilitzacions al carrer, és quan la pluralitat interna és fa més evident. Ho vam veure, per exemple, en les votacions dels darrers mesos de més alt contingut transcendent i de segur que n’hi haurà
més.

Els politòlegs s’ho miren amb atenció. Com aniran canviant els suports a cada sigla segons els nous esdevenirs dels propers mesos? I després de la independència, com quedarà el mapa polític dels partits? De ben segur, per imaginar-nos el mapa de partits de llavors cal mirar els altres estats europeus i les principals corrents de pensament internacionals. Primer, però, cal arribar a ser un país normal. Ja queda menys pel novembre.