Tal com va tot plegat, no resulta especialment difícil presagiar que —i, de fet, ja ho hem començat a veure— la plaga de la viabilitat econòmica dels estats en no gaire temps seran els fenòmens meteorològics adversos, és a dir, els desastres naturals causats pel canvi climàtic. Amb això, vull dir que cada cop és més clar que la crisi definitiva serà aquella que vindrà causada pels trastorns i les reaccions del nostre planeta a les desgràcies que —des que la Bíblia va dir allò de «Déu va fer l’home perquè dominés el món…»— hem anat fent; per no parlar del fet que, des de finals del segle XIX i fins a l’actualitat, la mà i la poca intel·ligència de l’home ha transformat més el nostre planeta que no pas tot el que s’havia fet des de l’inici del temps fins llavors. Així les coses, i pensant també en aquella dita índia que «Tot el que li feu a la mare Terra ella us ho tornarà amb escreix», tant per positiu com negatiu, econòmicament resultarà cada vegada més insostenible la reparació dels danys que els diferents fenòmens meteorològics aniran tenint sobre les societats i els països. A més a més, tot plegat també comportarà que les matèries primeres cada cop siguin més escasses, ja que l’aigua serà més i més luxe a mesura que el temps passi i, tot plegat, tot progrés quedarà hipotecat pels efectes perversos del nostre egoisme com a espècie. I llavors sorgiran les lluites per la supervivència i les elits voldran quedar-se el poc que anirà quedant. Podria ser? Al temps.