París, la Comédie Française i Somni d’una nit d’estiu
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Els llums de la tarda parisenca ens acompanyen, passegem per la Cour Carrée (el pati quadrat) i la piràmide del Louvre. Els seus vidres, l’entorn d’aigua i la il·luminació li donen un toc resplendent. Just al davant trobem l’arc de triomf del Carrousel i més cap a l’oest s’estén el Jardí de les Tuileries, d’estructura marcada i amplis passejos centrals, que rememora la tradició històrica i il·lustrada francesa.
Caminant per la cèntrica avinguda de l’Opéra arribem a aquesta institució, l’Opéra Garnier, que duu el nom del seu arquitecte, un edifici de finals del segle XIX, amb tota la pompositat i elegància de l’època. Si anem amb metro, sortint a la parada del mateix nom, pujant les escales i girant-nos, veurem davant nostre el magnífic palau i el tindrem a una distància òptima per fotografiar-lo, però si venim caminant per l’avinguda el veurem sempre al fons, com una referència.
Quedem a les 19 h a la Place Colette, al número 1 hi trobem la Comédie Française, el teatre tradicional de París, que des de 1680 ofereix les seves obres als parisencs. Avui a la sala principal, la salle Richelieu, hi fan Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare. Nosaltres, amants del teatre, no ens n’hem pogut estar, i avui viurem l’experiència de veure, en una sala francesa, la representació d’aquesta obra clàssica del teatre anglès. Acurada, ben interpretada, amb les dosis d’encantament, humor i embolics que acaben fent creure que ha estat un somni. A l’epíleg trobem el format d’una obra de teatre dins del teatre: on es representa una comèdia satírica tan ben aconseguida que va fer riure tota la sala.
Aquesta peça a la francesa la vaig poder comparar amb les versions a l’alemanya que se n’han fet a Hamburg els darrers anys. D’una banda, una versió de dansa a l’Òpera de la ciutat hanseàtica; de l’altra, una versió contemporània a l’innovador teatre Thalia Theater. I és ben curiós com d’una obra inicial ideada i escrita per l’autor anglès, puguin arribar a realitzar-se’n representacions i versions tan allunyades entre elles, totes seguint un mateix eix bàsic comú, però mostrant una escenografia, un vestuari, unes llicències i unes interpretacions lliures i amb mirades diferents. L’obra de la Comédie Française era la més fidel a l’original, tot i ser decididament moderna en la posada en escena, el vestuari, la interacció amb el públic i amb els recursos propis. L’escenari estava cobert per uns llençols blancs que al final s’eleven i formen l’estructura per a un nou escenari on representar el teatre dins del teatre. La roba austera d’Hèrmia i d’Helena, els tirants de Lysander i Demterius, el vestit negre de Titània, les fades del bosc convertides en petits monstrets... Ritme i empatia amb el públic, molt ben aconseguida.
Tot això, però, va ser dut a l’extrem en la representació de l’obra a Hamburg. Thalia Theater és conegut per les seves versions dels clàssics: les llicències més pròpies, la música contemporània, el joc amb les emocions, l’ambientació i la transfusió d’un estil i un vestuari modern a peces del segle setze. Original. Pel que fa a l’espectacle de dansa, les diferències encara s’incrementen més, allí les fades del bosc són de color verd i més semblants al que hom consideraria segons la literatura i les pel·lícules, un perfil proper als extraterrestres. L’adaptació comptava amb una preciosa interpretació de dansa contemporània, teatre i mim. Coreografia, vestuari, escenografia, il·luminació i música, tots a una.
Sorprèn aquesta capacitat de renovar els clàssics i de veure com sempre, encara que passi el temps, són vigents i ens diuen coses, avui i, segurament, en els propers segles. Nosaltres continuem passant-nos-ho bé amb cada peça, de l’antiga Grècia o Roma, del Renaixement, de Shakespeare, com és el cas d’aquesta obra, passant cap a noves etapes del Romanticisme, Realisme o Modernisme, fins al Postmodernisme i l’actualitat... hi ha tantes èpoques que ens han donat grans peces. De fet, aquí a casa, a Catalunya també tenim boníssimes obres teatrals que caldria revisitar, posar en escena i en definitiva deixar que ens expliquin històries i gaudir-ne. Nosaltres també tenim aquest patrimoni, aquesta història, aquesta sort.
Caminant per la cèntrica avinguda de l’Opéra arribem a aquesta institució, l’Opéra Garnier, que duu el nom del seu arquitecte, un edifici de finals del segle XIX, amb tota la pompositat i elegància de l’època. Si anem amb metro, sortint a la parada del mateix nom, pujant les escales i girant-nos, veurem davant nostre el magnífic palau i el tindrem a una distància òptima per fotografiar-lo, però si venim caminant per l’avinguda el veurem sempre al fons, com una referència.
Quedem a les 19 h a la Place Colette, al número 1 hi trobem la Comédie Française, el teatre tradicional de París, que des de 1680 ofereix les seves obres als parisencs. Avui a la sala principal, la salle Richelieu, hi fan Somni d’una nit d’estiu de Shakespeare. Nosaltres, amants del teatre, no ens n’hem pogut estar, i avui viurem l’experiència de veure, en una sala francesa, la representació d’aquesta obra clàssica del teatre anglès. Acurada, ben interpretada, amb les dosis d’encantament, humor i embolics que acaben fent creure que ha estat un somni. A l’epíleg trobem el format d’una obra de teatre dins del teatre: on es representa una comèdia satírica tan ben aconseguida que va fer riure tota la sala.
Aquesta peça a la francesa la vaig poder comparar amb les versions a l’alemanya que se n’han fet a Hamburg els darrers anys. D’una banda, una versió de dansa a l’Òpera de la ciutat hanseàtica; de l’altra, una versió contemporània a l’innovador teatre Thalia Theater. I és ben curiós com d’una obra inicial ideada i escrita per l’autor anglès, puguin arribar a realitzar-se’n representacions i versions tan allunyades entre elles, totes seguint un mateix eix bàsic comú, però mostrant una escenografia, un vestuari, unes llicències i unes interpretacions lliures i amb mirades diferents. L’obra de la Comédie Française era la més fidel a l’original, tot i ser decididament moderna en la posada en escena, el vestuari, la interacció amb el públic i amb els recursos propis. L’escenari estava cobert per uns llençols blancs que al final s’eleven i formen l’estructura per a un nou escenari on representar el teatre dins del teatre. La roba austera d’Hèrmia i d’Helena, els tirants de Lysander i Demterius, el vestit negre de Titània, les fades del bosc convertides en petits monstrets... Ritme i empatia amb el públic, molt ben aconseguida.
Tot això, però, va ser dut a l’extrem en la representació de l’obra a Hamburg. Thalia Theater és conegut per les seves versions dels clàssics: les llicències més pròpies, la música contemporània, el joc amb les emocions, l’ambientació i la transfusió d’un estil i un vestuari modern a peces del segle setze. Original. Pel que fa a l’espectacle de dansa, les diferències encara s’incrementen més, allí les fades del bosc són de color verd i més semblants al que hom consideraria segons la literatura i les pel·lícules, un perfil proper als extraterrestres. L’adaptació comptava amb una preciosa interpretació de dansa contemporània, teatre i mim. Coreografia, vestuari, escenografia, il·luminació i música, tots a una.
Sorprèn aquesta capacitat de renovar els clàssics i de veure com sempre, encara que passi el temps, són vigents i ens diuen coses, avui i, segurament, en els propers segles. Nosaltres continuem passant-nos-ho bé amb cada peça, de l’antiga Grècia o Roma, del Renaixement, de Shakespeare, com és el cas d’aquesta obra, passant cap a noves etapes del Romanticisme, Realisme o Modernisme, fins al Postmodernisme i l’actualitat... hi ha tantes èpoques que ens han donat grans peces. De fet, aquí a casa, a Catalunya també tenim boníssimes obres teatrals que caldria revisitar, posar en escena i en definitiva deixar que ens expliquin històries i gaudir-ne. Nosaltres també tenim aquest patrimoni, aquesta història, aquesta sort.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres