Flotant i perduts enmig de l’univers i no només fins que ens vinguin a rescatar, no; flotant i perduts enmig de l’univers pels segles dels segles. I és que, senyores i senyors, al senyor Margallo només li faltava culminar la frase amb un sonor «Amén», en aquesta nova amenaça sobre el que li podria passar a una possible Catalunya independent. De fet, tot i l’apocalíptica predicció, ja comencem a anar bé quan totes les amenaces, de menor a major, vénen del ministre d’Afers Exteriors del «Reino de España»; sí, és un bon senyal. I és que, sobre això de flotar perduts enmig de no se sap a on, ja ho diuen algunes religions quan fan referència a les ànimes del limbe, és a dir, les que no se situen ni al cel ni a l’infern i vaguen en pena fins que les oracions dels qui encara se’n recorden les ajuden a anar més cap al cel que no pas cap a l’infern. També, els astrònoms ens parlen de cossos de l’espai que van perduts cap a xocar a on poden i hi ha moltes persones que perden el senderi i desapareixen vagant amunt i avall fins que els cossos de seguretat o algun testimoni els troba. Per no parlar dels gossets abandonats o els sense sostre, carrers amunt i avall sense domicili concret… i així podríem seguir, fins més enllà del novembre, quan Catalunya podria vagar per l’univers pels segles dels segles. Pobres de nosaltres, a veure si alguna ànima caritativa ens posa alguna espelma i anem més cap al cel que no pas cap a l’infern...