Totes aquestes setmanes quan he estat escoltant, veient i llegint notícies d’Ucraïna, Crimea i Rússia no podia evitar recordar la ciutat de Kiev, el viatge en tren i la visita d’altres territoris a l’est d’Ucraïna que just aquest estiu vam realitzar. Era el mes d’agost quan passejàvem tranquil·lament per la plaça de la Independència a Kiev (context i anècdotes es poden llegir en un article aquí, a la Nova Conca del 6 de setembre, just al tornar del viatge). En aquell moment ningú del país, ni cap de nosaltres, podia imaginar-se que al cap d’unes setmanes començarien unes mobilitzacions precisament en aquella plaça. A l’estiu allí hi havia un restaurant d’especialitats georgianes, hi havia paradetes on venien els característics gelats de galeta cilíndrica, una escultura amb personatges mítics per a l’imaginari del país. I precisament en aquell mateix lloc setmanes després van esdevenir-se les protestes i les manifestacions d’universitaris, i posteriorment les reivindicacions de la societat.
En el que va començar sent un moviment per renovar el país i les seves institucions hi ha entrat en joc una nova variable: els tercers països, sobretot Rússia, que amb declaracions i accions ha decidit interposar-s’hi.

Ucraïna s’ha trobat, des del desmembrament de la URSS, entre dos mons, l’europeu i el rus. En aquesta partida d’escacs que és la situació actual d’Ucraïna veiem una Rússia que per les declaracions i les accions que ha dut a terme se’n desprèn que vol continuar exercint una influència política, econòmica i diplomàtica a un estat com l’ucraïnès, que tenia intenció de signar acords puntuals de col·laboració amb la Unió Europea. De fet, geogràficament, un dels primers països europeus interessats amb la lenta però progressiva europeïtzació ucraïnesa és Polònia. Econòmicament, segurament un dels països amb major interès cap a Ucraïna és Alemanya. Però en conjunt, una democratització del país és sempre benvinguda.

Ara mateix tenim sobre la taula aquesta actitud de Rússia amb Crimea que els llibres d’història hauran d’analitzar en el futur. D’aquí cinc, deu, quinze anys tot semblarà més clar, sortiran declaracions, informes, contactes, interessos i anècdotes de testimonis que en donaran detalls i aportaran noves visions dels fets. La perspectiva històrica per valorar els esdeveniments la tindrem només d’aquí un temps, ara ens trobem al bell mig dels fets, de la partida d’escacs.

El tema del referèndum a Crimea donaria per uns quants llibres: primer d’història (pobles de Crimea enviats a Sibèria, habitants russos a Crimea...), un llibre de sociologia i un de lingüística (situació social dels seus habitants, conjunt d’Ucraïna, parlants, llengües a Ucraïna...), de política (ocupacions territorials de tercers estats, estat de dret, democràcies i autoritarismes, estratègies geopolítiques, referèndums...) i d’economia (interessos econòmics, pressions...).

El que sí que sembla evident és que intentar fer paral·lelismes amb la situació catalana seria arriscat, primer perquè aquests intents ja han estat estudiats per les teories de la comunicació, quan es vol veure i entendre una realitat diferent des d’un marc de referències propi, en comptes de procurar entendre la problemàtica en el seu context. En tot cas, si es vol comparar, cal tenir prou context d’ambdues realitats.

Recordo una tarda d’agost en un poble de l’est d’Ucraïna, estàvem asseguts en una cafeteria i conversàvem amb habitants del país, uns eren enginyers de ponts i camins, d’altres eren professors d’anglès, uns altres treballaven en una escola, gent plena d’esperança, parlaven dels salaris baixos, dels preus massa alts de béns bàsics, d’una esperada millora social, però que absolutament ningú veia que fos possible aviat.

Pel que fa als mitjans de comunicació, es veu que a dia d’avui a Crimea s’han substituït emissions ucraïneses per russes. Sembla, doncs, que la situació actual és també un conflicte en l’àmbit de la informació. Seria interessant saber a partir de quins mitjans, o dels mitjans de quin país, s’informen les agències de notícies, els corresponsals, els enviats especials i en definitiva els mitjans de comunicació del món sobre aquesta partida d’escacs.