Tal com si fos el darrer diumenge d’octubre –que cantava Al Tall– i ens trobéssim al Puig, a la muntanyeta de la Patà, a prop de València, aquest cap de setmana tenim a la Conca de Barberà gent ferma i convençuda vinguda del sud; ells són combatents d’imaginaris conscients, milicians d’idees clares, dels que mai no s’han arronsat.

Com sabeu, sempre he estat un apassionat de la història més recent del nostre país. Així, amb la vocació d’historiador ben present, he centrat el meu punt d’interès –a més de l’art contemporani, com és ben notori– al que alguns anomenen la microhistòria del catalanisme de la segona meitat del segle XX, això és, les organitzacions amb consciència nacional que n’han estat capdavanteres i que han ajudat al fet que la situació actual sigui la que tots coneixem.   

Així, des de fa anys –relatius, atesa l’edat– recorro el territori que podríem anomenar senzillament Catalunya per comprendre’n les circumstàncies, analitzar-ne els perquès, formar-me i actuar de cronista, com alguna vegada se m’ha definit. En aquest procés, tal com fa l’Albert Om a El Convidat de TV3, he conegut gent singular, he conversat amb autèntics referents intel·lectuals i ètics i he compartit àpats amb activistes i teòrics. Si bé les coincidències amb el periodista osonenc han estat més bé escasses –que jo recordi només el president Pujol, mossèn Ballarín i la supervivent Neus Català–, n’hi ha d’altres que puc suggerir-li per a futures temporades televisives.

I és que l’estiu previ a l’entrada a l’institut vaig amarar-me de lectures heroiques al voltant de la transició, de la reforma i de la ruptura i de l’extraparlamentarisme dels vuitanta. Si bé ara són nombroses les novetats editorials al voltant del famós procés, aleshores n’eren moltes menys. D’entre els noms que sortien constantment en aquelles pàgines n’hi havia de líders assemblearis, de promotors d’avantguardes, d’escissions i de confluències. D’entre els que se citaven sovint, n’he anat coneixent alguns. És el cas de Josep Guia, de qui em va sorprendre que no conduís un jeep verd fosc amb les rodes enfangades, al més pur estil de les estepes kurdes, com sempre havia imaginat.  

Home d’acció i de pensament, ell és memòria viva dels anys difícils d’incomprensió i al mateix temps part activa de l’actualitat més immediata on reclama amb insistència no oblidar la territorialitat. Per això, Cadenes, en un llibre-entrevista que es publicà fa pocs mesos, el descrivia com l’independentista complet. Amb Maria Conca, i amb Toni, i Núria, i el general, i la fermesa de la gent de Benimaclet i l’empenta de les de Monòver, persisteixen els ideals pels quals s’han significat sempre.

Ells són els que sota el franquisme feien onejar estelades i els que desplegaven des del Micalet pancartes gens eufemístiques. Als vuitanta, quan l’autonomia semblava una sortida per l’encaix i hom creia que tot estava per fer i que tot era possible, ells no s’estaven de recordar que volien el pa sencer, com també la totalitat del mapa del pernil (i de les olives). Si avui una àmplia majoria social ja és conscient que la independència és la millor solució, en part és gràcies a aquells que durant anys s’han dedicat a llaurar, a aquells que han picat pedra sense obtenir-ne resultats immediats, més enllà de debats estratègics i tàctics.

Les sigles del PSAN formen part ja de l’imaginari col·lectiu. La seva herència –com exemplifica Roger Buch– es pot trobar en bona part de l’esquerra catalana, els quadres de la qual han passat per la degana de les formacions rupturistes, creada el 1969 de la base de l’històric Front Nacional de Catalunya i dels aires del maig del 68 francès. D’aleshores ençà han mantingut la lluita, com també el Lluita, i des de l’avantguarda han estat els ideòlegs del front patriòtic i de l’alliberament nacional.

Com deia, aquest cap de setmana seran ben a la vora, a prop del Monestir de Poblet, a tocar del panteó reial. Intueixo somriures, perquè la primavera ja està arribant.