Sembla mentida, però quan encara estem paint tots plegats els torrons i intentant empassar-nos de pressa i corrents els dotze grans de raïm, ja tenim a tocar de les nostres portes la sempre poètica primavera.

Estació inspiradora per naturalesa en la qual tots els colors de la natura tornen a ressorgir i els humans paguem amb al·lèrgies cada any més variades aquest estil de vida tan poc natural que portem. De fet, quan encara la primavera apunta una mica lluny, són els ametllers els qui, amb la seva prematura florida, ens intenten alegrar els freds i curts dies d’hivern i ja quan la roella s’expandeix al llarg i ample de tants i tants camps, amb permís de l’anterior florida de la mimosa, tot plegat ens diu que la primavera és aquí.

Podríem dir, doncs, que la primavera representa aquella mena de clama evangèlica i espiritual que diu “Cal que mori l’home vell perquè reneixi d’ell l’home nou”. Per tant, penso que seria interessant que aquest immens esclat de la natura anés acompanyat d’un renéixer de les nostres millors virtuts; que la florida dels camps i les muntanyes anés acompanyada del naixement d’una part més amable i millor de nosaltres mateixos, per tal que els qui ens envolten coneguessin també en nosaltres que som portadors d’una nova primavera interior i que aquelles velles coses que l’hivern ens congelava i ens feien mal caiguin amb la florida de les nostres virtuts.