Entengui el lector que no és senzill posar títols a les columnes. I si bé és recomanable afegir-lo un cop finalitzat el text, en aquesta ocasió són les paraules les que flueixen a partir de l’encapçalament. Sí, el rapte d’Europa és un dels mites clàssics més estesos; és font d’inspiració i d’iconografia artística, com bé sabem. És Zeus reconvertit en brau i la imatge idíl·lica europea en la figura femenina. I també és molt més que això i arriba fins als nostres dies.

Es parla d’Europa com el bressol de la democràcia, situant-ne les primeres passes a l’antiga Grècia, a la polis atenenca. Les classes de grec a Batxillerat eren mostra de civilitat, d’àgores, d’oradors i de mitologia. És allà on, entre alfabets i declinacions gramaticals, entre l’oikos oikoi i el basileus basilei, copsàvem la transcendència de noms il·lustres, de literats, filòsofs i servidors públics. I és ara quan ens seria necessari dirigir-nos a l’oracle, més enllà de debats radiofònics de sobretaula, per conèixer el futur que li depara a Europa.

Després de segles d’enfrontaments armats, de camps de batalla i de confrontacions, amb l’acabament de la Segona Guerra Mundial semblava que podia començar una nova etapa a la humanitat. La Guerra Freda recordà aviat, tanmateix, que per arribar a la serenitat i la consciència encara s’havia de fer un llarg camí. S’han anat avançant, és cert, però malauradament encara hi ha camp per córrer. La construcció europea va ser una esperança per a molts. L’esperit fundacional de la nova Europa així ho feia preveure. Era l’hora de cooperar en lloc de bombardejar-se: una millora substancial.

Als cinquanta, als seixanta i als setanta, l’esperit europeista de Catalunya feia que hom s’emmirallés en el procés de construcció comunitària dels grans lideratges, sobretot alemanys i francesos. Es mirava nord enllà, que deia Espriu, i s’hi veia el progrés i la democràcia, valors que es contraposaven a l’endarrerida i dictatorial Espanya franquista. El miratge europeu hi era present i, en part, continuà existint als vuitanta i als noranta.

Des dels primers acords comercials i de mercaderies, passant pel Tractat de Roma i la creació d’institucions supraestatals, les connexions dins del vell continent han anat enfortint els llaços interns entre els diferents països. Però Europa queda lluny dels ciutadans i això podem comprovar-ho amb la baixa participació a les convocatòries electorals de caràcter europeu. En feia referència l’historiador Jaume Campàs en aquestes mateixes pàgines, tot just fa una setmana. A part de tecnòcrates i pensadors, apassionats del dia a dia comunitari, hom veu com lobbys i comissionats tenen més capacitat de decisió que el conjunt de la ciutadania. A quins interessos respon Europa? No és aquest l’espai de la llibertat? No és aquesta l’Europa de l’Estat del benestar? Com poden els interessos empresarials estar per damunt de la felicitat de les persones?

Darrerament hem tingut nous casos per reflexionar als límits orientals dels territoris amb qui hom comparteix plantejaments i maneres de fer. Com es pot permetre que en el suposat oasi de la democràcia, la violència s’hi torni a fer present? Els canvis fronterers només poden aconseguir-se així? Els temps d’armes i soldats ja haurien d’haver finalitzat... i què podem dir de la passivitat europea?

En paral·lel alguns diuen que no hi ha lloc a la Unió Europea per a aquells que volen un món més just, per aquells que pacíficament treballen des del consens per construir un estat modèlic. No hi ha lloc a la Unió Europea per aquells que volen exercir la democràcia? Tan difícil és decidir les coses votant?

D’aquí a poc menys de dos mesos, el proper 25 de maig de 2014, tindrem l’oportunitat de donar un missatge clar i nítid a Brussel·les. Volem poder parlar amb veu pròpia a la UE, volem poder decidir l’Europa del futur. És l’hora de fer un punt d’inflexió. És l’hora de la generositat i de sumar.

Aquestes no seran unes eleccions europees més.