Aquests dies i després de l’anunci inèdit divendres 21 del seu fill, anunciant que a son pare li quedaven unes 48 hores de vida, hem vist i revist la història del mandat d’Adolfo Suárez; hem llegit i rellegit articles d’allò més diversos sobre el seu mandat, dimissió, etapa CDS i declivi i la major part dels escrits, per descomptat, han estat afalagadors en relació amb el primer president d’allò que en van dir transició cap a la democràcia.

Així, després d’obligar-lo a dimitir, amargar-li l’existència i tenir-lo a l’oblit, tothom s’ha omplert la boca sobre la figura del ja difunt president. És clar, ja ho diuen que tots els morts eren bones persones, tot i que se n’afartessin de fer més sols que la una la cervesa o de rebre a l’esquena i, fins i tot, a la cara les crítiques més cruentes.

De Suárez, jo no en diré gaire cosa, però sí que em vénen dos records d’ell lligats a la meva infantesa; per una banda, els seus discursos sempre inesperats però multitudinàriament seguits per televisió; les ganes d’explicar-se, no com d’altres; el bé que queia a totes les senyores grans, talment com si del gendre ideal es tractés; i de la moció de censura que va patir i que em va portar la meva primera discussió política amb el meu estimat i també difunt padrí. Sigui com sigui, suposo que no li van deixar fer gaire cosa del que li hauria agradat... I així li va ara, a Espanya, on tot s’assembla cada cop més a aquelles corts de vestits blancs i camises blaves que ell va fer dissoldre.