Toquen les sis de la tarda quan veig arribar el tren a l’estació. Els cinc minuts de retard no han sorprès a ningú. Hi ha coses que ni el concert econòmic pot arreglar. Busco el vagó número vuit —no és que l’hagi triat jo, és el que m’ha sortit aleatòriament al comprar el bitllet— i m’acomodo al seient indicat. Un parell de minuts després engeguem màquines i deixem enrere la ciutat d’Iruñea/Pamplona. Una mica menys de mitja entrada, serà un comboi tranquil. Decideixo treure paper i bolígraf, les properes hores em serviran per escriure. Aprofito el recorregut per elaborar la columna d’aquesta setmana.

Nafarroa/Navarra és territori de tòpics. Com a tot arreu hi ha elements referencials que marquen l’imaginari col·lectiu. El d’ells i el dels que en parlen. És San Fermín, el tradicionalisme, els espàrrecs i l’Osasuna. Pel set de juliol —que diu la cançó— encara queda, però el viatge express ha estat igualment intens. A la Comunitat foral la política està molt moguda, i la societat també. Fa uns dies, enmig de qüestions judicials, el canvi de presidència semblava anunciada. A Navarra hi havia una moció de censura en marxa i les eleccions anticipades es veien a venir. Com també es veu a venir, des de la finestra del vagó, el municipi de Tudela, on farem parada momentània. Algun dia caldrà endinsar-se literàriament al municipi de la Ribera banyat pel riu Queiles, però avui toca continuar el trajecte.

Com deia, en la situació actual de Barcina i de la Unión del Pueblo Navarro (UPN) hi havia diversos factors a tenir en compte. D’una banda, que queda poc més d’un any de mandat (cal recordar que a Navarra, com al País Valencià o a les Illes, els comicis estan fixats pel maig de 2015, coincidint amb les municipals). De l’altra, les expectatives creades amb la possibilitat del canvi immediat i les successives mobilitzacions a peu de carrer. També cal tenir present que el mes vinent hi ha les eleccions europees que poden mostrar els aires de renovació existents, i sumar-hi la pluralitat de forces al parlament navarrès, amb un pes diferent cada una d’elles.

D’aquestes i de moltes altres variables es parlà en aquell sopar, en un cèntric restaurant del “Casco Viejo/Alde Zaharra”, amb diversos diputats i algun membre de la Mesa parlamentària. D’hipòtesis n’hi havia moltes i el conjunt de tot plegat fa que les portes estiguin obertes de bat a bat i que en un any vista pugui passar de tot.

L’endemà al matí tingué lloc la jornada oficial. Es buscaven models d’èxit per a les llengües minoritzades, valorar experiències de diferents realitats per extreure’n conclusions aprofitables al context navarrès. La importància del discurs, la dicotomia entre universalitat i particularisme i les proposicions pragmàtiques foren part del debat. Es reflexionà amb agents culturals i socials d’allà i la participació de ponents que exposaren els casos de Galícia, del País Valencià i de Catalunya.

La immersió lingüística va ser un dels punts clau en el cas català. I més ara, amb la llei Wert. Cohesionar la nostra societat és un dels principals fruits de la immersió lingüística a les escoles. A principi dels vuitanta, la unanimitat política i ciutadana va propiciar amb encert, gràcies a l’impuls de mares i pares, un model educatiu beneficiós, reconegut i valorat a escala internacional. En el cas navarrès no va ser així, com tampoc al País Basc, i així es troben les coses trenta anys després.

Com el sistema educatiu i aspectes concrets de discurs, el procés també va ser punt d’interès. Hi penso just quan ens apropem a la Franja de Ponent, quan queda poc per arribar a Lleida. Com no podia ser d’una altra manera, la transició nacional produïa curiositat entre els participants al col·loqui i hom en volia conèixer els detalls. I això que, fins fa pocs anys, als carrers i a les places del Principat, la “basquitis” era a l’ordre del dia. Ja lluny queda el Pla Ibarretxe i la consulta que havia de celebrar-se la tardor del 2008. Com canvien les circumstàncies! Hi havia qui ja es guardava uns dies al novembre per poder tornar la visita.