Fa uns quants dies veia una fotografia ben expressiva en la coneguda xarxa social facebook, en la qual, damunt la sorra, es mostraven tres tipus de petjades d’animals —per dir-ho d’alguna manera— i la tercera, rastre humà. I dic rastre perquè, si bé les dues primeres eren petjades normals i corrents, d’aquelles que resten per un temps marcades a la sorra humida del vaivé de les onades, en el cas humà no hi havia petjades —dels peus—: era pura, senzillament, brossa.

Restes de plàstics i merda diversa, dignes d’aquesta espècie que som, un dels pitjors virus que es poden trobar a l’univers; l’única espècie que mata allò que li dóna vida i menjar; l’única espècie que no mata per gana, sinó per poder i riquesa material que mai de la vida podrà gaudir per a l’eternitat.

I tot plegat ve a col·lació pel fet que els participants en la recerca del famós vol desaparegut han trobat moltes més mostres de brossa i contaminació causada pels humans enmig de l’oceà, que no pas l’objectiu en sí, que és trobar l’avió. Sí, és inaudit que enmig dels nostres mars, hi hagi muntanyes de plàstics; restes de combustible i que menjar peix sigui cada cop més perillós; no en va, són molts els metalls pesants que van intoxicant la cadena marina i aquests passen als humans. Sigui com sigui, potser trobaran o no l’avió, però un dia, la terra ens farà desaparèixer a nosaltres.