La vida és plena de decisions que ens marquen el futur. Decidir vol dir triar, escollir. En l’àmbit acadèmic, per exemple, just havent entrat a l’institut ja et feien triar la tercera llengua —anglès? francès? alemany?— I, a mesura que passaven els cursos de l’educació secundària, havies d’anar seleccionant quins eren els crèdits variables que més t’interessaven. Els crèdits variables vindrien a ser com unes assignatures optatives no troncals que sovint s’acabaven escollint per eliminació de les altres opcions.

En tot cas, la decisió decisiva —valgui la redundància terminològica— arribava amb la finalització dels quatre cursos d’ESO, quan calia marcar en una casella cap on et decantaves —en cas de fer-ho per alguna de les opcions plantejades— dins del magma del batxillerat. Això era al meu pla d’estudis, que no fa tant, tot i que al ritme que porten ja en deuen haver passat uns quants més des d’aleshores.

Del mític “ciències o lletres”, en alguns instituts es podien escollir opcions més diversificades: tecnològic, científic, social, humanístic o artístic. Fins i tot, per aquells que encara es consideraven tastaolletes, existien el tecnocientífic o el sociohumanístic. Així, cada una d’aquestes opcions oferien unes possibilitats diferents als seus possibles potencials estudiants. Tot i ser un concepte molt vinculat al món de l’empresa, podríem dir que cada una de les opcions tenia un valor “afegit” per aquells que l’escollissin.

Existint una varietat significativa de plantejaments d’aquells nois i noies que havien de seleccionar el seu futur professional a partir de la casella acadèmica, era lògic que cada branca de coneixement oferís el seu tret diferencial. Si hom preferia el grec i el llatí, el seu camí estava clar. Si el que creia més convenient era conèixer els conceptes de macro i microeconomia al social hi tindria un lloc. I així en tota la resta.

Amb el turisme passa una mica el mateix. Des de final dels anys seixanta i sobretot els setanta amb les concorregudes platges valencianes, hi ha infinitat de possibilitats en el mapa per poder escollir passar un diumenge, un parell de dies o una setmaneta, com ens mostra el Descobrir Catalunya. Cal que les destinacions es diferenciïn de les altres i ofereixin un valor afegit, més enllà dels tòpics. És per això que les ciutats, els pobles o àmbits supramunicipals com comarques o àmbits geogràfics o temàtics definits busquen aquelles singularitats de les que disposen, que poden oferir, per tal de poder situar-se amb més possibilitats dins del conjunt. Per sort, a la Conca ja hi ha qui comença a treballar-hi, i les sinergies són imprescindibles, i cal coordinar-se,  i avui en tenim una bona mostra.

I, de fet, no és només una qüestió únicament turística, tot i que lògicament l’activitat econòmica és cabdal, sinó de projecte de futur, de consolidació d’una “marca”. Quins són els valors que volem vincular a Montblanc i al conjunt de les poblacions de la Conca? Lògicament “els valors” hauran d’anar interrelacionats amb el patrimoni existent en cada realitat. Patrimoni material o immaterial, segons el cas.

Els valors no poden inventar-se d’un dia per un altre sense més ni menys, sinó que són fruit de la reflexió, del treball, de la història i de l’acceptació dels propis i de tercers. Com es comentava, no és qüestió únicament de divises, sinó que es tracta de quelcom de més envergadura. Però, per a tal repte, cal que els consistoris no només vetllin pel benestar del dia a dia, que també, i és cabdal, sinó que, com alguns ja fan, fixin la mirada en un mitjà termini acceptable, que tinguin visió de futur i s’hi vagin dirigint. Quina és la imatge que vol transmetre la vostra població? A quins conceptes vol estar associada? En què pot diferenciar-se de la resta? De vegades, sovint, aquesta recerca necessita un procés complementari de consolidació que pot tardar uns quants anys. Marquem-nos una data i pensem en el valor afegit.