Albert Manent, exemple de mestratge
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Amb motiu del comiat d’Albert Manent i Segimón, el text recupera, en una versió actualitzada, l’article “Estem millor que mai!” que Francesc Marco Palau va publicar a Nova Conca el 21 de setembre de 2012]
N’Albert Manent era la millor persona a la qual podíeu recórrer si volíeu saber com es diuen els núvols de la Conca. Com diu ell “cada núvol té el seu nom”. Amb els vents, passa el mateix. Nascut un 23 de setembre de 1930 a Premià de Dalt, al Maresme, ha estat sempre molt vinculat amb el Camp de Tarragona, per tenir casa a l’Aleixar. Des de fa un parell o tres d’anys, als estius, sempre buscàvem un dia d’agost per anar-hi. El Mas Segimon era el seu espai inspirador: els avellaners, la mina d’aigua i la tranquil·litat pròpia del beatus ille. Aquest estiu vàrem tornar-hi, i compartirem taula amb familiars i amics, i la conversa va fluir entre llibres i anècdotes, entre records i emocions, i ens definí Palau Ferré com “un pintor bohemi”, de qui tenia referències.
Al llarg de tota la segona meitat del segle XX, al Mas Segimon o amb el seu record des de Barcelona estant, Manent ha elaborat biografies, dietaris i recopilatoris. Home d’assaig i crítica literària i cultural, s’ha endinsat en els temes d’exili i d’Església, elaborant retrats d’escriptors i de polítics. Entre les desenes de llibres publicats, a més de tractats d’onomàstica —una de les seves grans passions— podem trobar-hi estudis al voltant de Jaume Bofill, de Josep Carner, de Carles Riba, de J.V. Foix, i de tants d’altres.
Manent, de formes noucentistes, ha conreat versos i ha estat escriptor prolífic, filòleg i historiador. També ha estat ocasionalment polític, però és, per damunt de tot, un home de país. Constructor d’estructures d’estat, molt abans que el terme sorgís a la llum pública. Ell, de la generació de joves universitaris que als anys cinquanta es proposaren redreçar culturalment Catalunya, des de llavors ha estat relacionat amb infinitat d’iniciatives humanístiques, literàries i de servei a la societat catalana. Copsar, promoure, transmetre. Als vuitanta, acompanyà Jordi Pujol a la Generalitat amb la voluntat de desenvolupar tasques culturalment profitoses, al costat de Max Cahner, per a les institucions restaurades.
Farà menys de dos mesos vaig tenir ocasió de visitar-lo de nou, en aquesta ocasió a Barcelona. Era a l’avinguda República Argentina, en aquell pis on s’ideà la represa, on s’articulà el catalanisme sota el franquisme, on s’endegaren projectes i campanyes, on s’escriviren tantes lletres. Vaig coincidir-hi amb el pare Massot, de Montserrat, un altre dels imprescindibles, i parlarem de revistes catalanes de postguerra, editades al continent americà per aquells que van haver de deixar enrere el seu estimat país.
Passat, present, però també perspectives de futur. Si li preguntàveu per l’actualitat política, responia que era contrari als ploramiques i que estem millor que mai, i d’aquí el títol de la columna del 2012. Tot i ser prudent com pocs i evitar sempre caminar en el buit, era conscient que per fi els somnis es començaven a fer tangibles. Ell —com el seu amic Pujol— era pragmàtic en qüestions polítiques, i per això proposava grans majories i consensos amplis. Per conèixer l’estat del país de primera mà, el telèfon no parava mai de sonar i les visites eren un continu. Parlava amb uns i altres, contrastava informació preguntava i proposava solucions.
Així, n’Albert, fill del també poeta i escriptor Marià Manent, ha estat un dels referents del catalanisme de lletres. Forjà amb la seva extensa creació, i juntament amb la seva esposa Teresa, un llinatge de lletraferits. A més, sé del cert que la continuació de la nissaga va pel mateix camí, tot endinsant-se en el món de la filologia, en l’estudi de Pompeu Fabra, dels seus anys d’exili o de la seva correspondència.
Figura clau del nostre temps, ha estat un honor poder compartir converses amb el cronista Manent, exemple de mestratge.
N’Albert Manent era la millor persona a la qual podíeu recórrer si volíeu saber com es diuen els núvols de la Conca. Com diu ell “cada núvol té el seu nom”. Amb els vents, passa el mateix. Nascut un 23 de setembre de 1930 a Premià de Dalt, al Maresme, ha estat sempre molt vinculat amb el Camp de Tarragona, per tenir casa a l’Aleixar. Des de fa un parell o tres d’anys, als estius, sempre buscàvem un dia d’agost per anar-hi. El Mas Segimon era el seu espai inspirador: els avellaners, la mina d’aigua i la tranquil·litat pròpia del beatus ille. Aquest estiu vàrem tornar-hi, i compartirem taula amb familiars i amics, i la conversa va fluir entre llibres i anècdotes, entre records i emocions, i ens definí Palau Ferré com “un pintor bohemi”, de qui tenia referències.
Al llarg de tota la segona meitat del segle XX, al Mas Segimon o amb el seu record des de Barcelona estant, Manent ha elaborat biografies, dietaris i recopilatoris. Home d’assaig i crítica literària i cultural, s’ha endinsat en els temes d’exili i d’Església, elaborant retrats d’escriptors i de polítics. Entre les desenes de llibres publicats, a més de tractats d’onomàstica —una de les seves grans passions— podem trobar-hi estudis al voltant de Jaume Bofill, de Josep Carner, de Carles Riba, de J.V. Foix, i de tants d’altres.
Manent, de formes noucentistes, ha conreat versos i ha estat escriptor prolífic, filòleg i historiador. També ha estat ocasionalment polític, però és, per damunt de tot, un home de país. Constructor d’estructures d’estat, molt abans que el terme sorgís a la llum pública. Ell, de la generació de joves universitaris que als anys cinquanta es proposaren redreçar culturalment Catalunya, des de llavors ha estat relacionat amb infinitat d’iniciatives humanístiques, literàries i de servei a la societat catalana. Copsar, promoure, transmetre. Als vuitanta, acompanyà Jordi Pujol a la Generalitat amb la voluntat de desenvolupar tasques culturalment profitoses, al costat de Max Cahner, per a les institucions restaurades.
Farà menys de dos mesos vaig tenir ocasió de visitar-lo de nou, en aquesta ocasió a Barcelona. Era a l’avinguda República Argentina, en aquell pis on s’ideà la represa, on s’articulà el catalanisme sota el franquisme, on s’endegaren projectes i campanyes, on s’escriviren tantes lletres. Vaig coincidir-hi amb el pare Massot, de Montserrat, un altre dels imprescindibles, i parlarem de revistes catalanes de postguerra, editades al continent americà per aquells que van haver de deixar enrere el seu estimat país.
Passat, present, però també perspectives de futur. Si li preguntàveu per l’actualitat política, responia que era contrari als ploramiques i que estem millor que mai, i d’aquí el títol de la columna del 2012. Tot i ser prudent com pocs i evitar sempre caminar en el buit, era conscient que per fi els somnis es començaven a fer tangibles. Ell —com el seu amic Pujol— era pragmàtic en qüestions polítiques, i per això proposava grans majories i consensos amplis. Per conèixer l’estat del país de primera mà, el telèfon no parava mai de sonar i les visites eren un continu. Parlava amb uns i altres, contrastava informació preguntava i proposava solucions.
Així, n’Albert, fill del també poeta i escriptor Marià Manent, ha estat un dels referents del catalanisme de lletres. Forjà amb la seva extensa creació, i juntament amb la seva esposa Teresa, un llinatge de lletraferits. A més, sé del cert que la continuació de la nissaga va pel mateix camí, tot endinsant-se en el món de la filologia, en l’estudi de Pompeu Fabra, dels seus anys d’exili o de la seva correspondència.
Figura clau del nostre temps, ha estat un honor poder compartir converses amb el cronista Manent, exemple de mestratge.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres