Senyores i senyors, ja tenim la setmana santa aquí. A partir de diumenge, les diferents televisions ens estan bombardejant sobre ocupacions diverses, sobre gustos de viatge, que si càmping, que si platja, que si reguitzells de neu i tantes i tantes altres alternatives que, si volen que els digui la veritat, penso —deu usuaris amunt, deu avall— que sempre són els mateixos.

Els mateixos que tenen hores i dies de festa suficients per sortir arreu, mentre que els pàries de sempre, els que ja formen part de les arrels de la terra, continuen somiant amb bufets plens de propostes i viandes vàries, que, de ben segur, si se les mengessin de cop i volta, els faria més mal que bé.

No seré pas jo qui els amargui la setmana santa, però, mentrestant, el món va avançant cap a la seva decadència final i allò que dèiem que quan els xinesos i els africans volguessin menjar carn cada dia i tenir cotxes i autopistes ens n’aniríem a... Doncs, ja ho tenim aquí. Amb l’afegit que anem nodrint les ciutats i abandonant els pobles i els camps, fet que és per si mateix —i diferents estudis així ho confirmen— una crida màxima a la creació de nous pobres, desheretats i miserables, sense oblidar que l’efecte del canvi climàtic, tal com ja en vam parlar no fa pas gaire, acabarà generant la crisi econòmica definitiva.

En fi, bona setmana a tothom.