A dos quarts de dotze ens dirigim cap a la plaça de Sant Francesc. Els carrers s’han transformat en una realitat de segles enrere. Els comerços i els visitants en formen part i tothom troba encertat que s’ideés una proposta com la que ens acompanya cada Sant Jordi. La participació i la implicació dels covilatans n’és la clau, i la vitalitat turística ho agraeix. Mentre caminem pel carrer Major, en ment tinc debats socials i un estat del benestar assetjat per interessos econòmics: penso en pensions, prestacions d’atur, sanitat, educació i aquella recerca de la felicitat que expressava com a dret la Constitució americana... és dijous u de maig de dos mil catorze.

Arribem a tres quarts i ja hi ha un bon nombre de persones que esperen l’obertura de portes de l’església. Retrobaments i primeres converses. Sans Travé, director de l’ANC abans que aquestes sigles passessin a definir l’Assemblea Nacional Catalana, parla amb representants institucionals de la Generalitat –Jordi Agràs– i la Diputació –Albert
Vallvé, David Rovira– que no s’han volgut perdre un dia com aquest. L’expectació és notòria. Saludem en Josep Maria Contijoch, que ja té en ment el proper número d’El Foradot. A propòsit d’una de les columnes recents al Nova Conca, Valentí Gual, historiador prolífic i alcalde de Rocafort de Queralt, comenta les llargues converses mantingudes amb Albert Manent. També mossèn Palacín en fa esment, pel que fa al vincle amb l’Església catalana, i recordem la pedagoga Cèlia Artigas.

Pocs minuts després, a l’interior de l’antic convent i vestits per a l’ocasió, comença el Ple Medieval de Montblanc, com a continuació ho fa el Ple del Consell Comarcal de la Conca de Barberà. Als diversos parlaments i intervencions, s’hi distingeix la importància de les impremtes vinculades a la societat, el vessant musical de la vida i l’emprenedoria d’aquells que, des de les nostres poblacions, han anat fent créixer un projecte empresarial sòlid vinculat al món dels viatges. També, el paper de Poblet com un dels grans monestirs de Catalunya, definit com el de “vocació institucional”.

El Centre Cultural Anselm Turmeda ja és una realitat, i amb ell l’obtenció d’un complex polivalent per a la vila i la remodelació definitiva de la plaça. Josep Andreu remarca que aquesta és la culminació de tot un procés de modernització que s’ha pogut dur a terme gràcies a l’esforç i la constància de tots els equips municipals que s’han anat succeint. Així, l’alcalde de Montblanc no només ha apostat per un govern de tretze, cercant grans acords, sinó que a més es mostra obert al reconeixement a la feina feta pels batlles que l’han precedit. Un exemple de generositat que s’hauria de fer més present en el món polític, i que sens dubte serà imprescindible amb vista a la transició nacional.

Un cop finalitzat l’acte, és hora de conèixer de primera mà les noves instal·lacions. Els congregats segueixen el recorregut pel claustre i les diverses sales. La connexió entre l’exalcalde Gomis i el President Pujol es copsa també entre les mullers respectives. “Com ha canviat la fisonomia de Sant Francesc en pocs anys!”, se sent comentar. Si s’observa el quadre de Palau Ferré del cartell anunciador, la plaça ja és tota una altra. I és que, com es féu palès, si l’excursió al Tagamanent va fer que Jordi Pujol comencés a idear la manera de “reconstruir Catalunya”, la seva visita a Montblanc a principi dels cinquanta, va reforçar-ne la posició. La imatge del patrimoni franciscà reconvertit als usos d’una destil·leria d’alcohol seria notòria. A la simbòlica anècdota del que va presidir vint-i-tres anys la Generalitat de Catalunya, s’hi sumarien els records de Jordi Bonet, que havia estat director general de Patrimoni Artístic als primers vuitanta, quan es decidí que calien elements de restauració per al convent.

És, doncs, la metàfora de l’església de Sant Francesc, bé cultural d’interès nacional, la que ens permet projectar un futur d’esperança. D’aquest “reconstruir” i de l’esmentat “restaurar”, a l’ús quotidià dels equipaments públics. L’èpica i el benestar, sempre indissociables.