Podria ser un dimarts qualsevol, però és dimarts de campanya electoral (aquest darrer dimarts, se sobreentén). Som a la plaça de Sant Miquel. La plaça de Sant Miquel de Barcelona. Sí, més coneguda com la plaça del darrera de l’Ajuntament, aquella on fa relativament poc van instal·lar un monument simbòlic tot representant el fet casteller i les arrels de filferro del cava.

Sigui com sigui són les sis de la tarda i després d’un acte protocol·lari al Palau Centelles, una dotzena de persones fan el post-matx/vestidor en una de les terrasses de l’esmentada plaça. Arriba el cambrer. Unes quantes mitjanes i algunes canyes, clares (xampú), refrescs, te freds i aigües de mineralització muntanyenca. Hi sóc de casualitat, però no desaprofito l’ocasió per veure com es respira l’ambient electoral.

Es tracta d’un grup poc homogeni d’entre 25 i 37 anys, per tant, tots amb edat suficient per dipositar el seu vot a l’urna. Deia poc homogeni perquè ben aviat es fa evident la diversitat d’interessos. Laboralment, la majoria està en un punt entremig entre l’atur i una feina precària. Mitges jornades, interinatge, beques o pràctiques.
Les converses —primer en pseudogrups espontanis segons el seient triat a l’atzar, després ja creuades— tracten de temes quotidians. Universitat, gimnàs, burocràcia o estades a l’estranger. Res sorprenent, excepte la constatació fefaent que la gent agafa el bicing des de les zones més elevades geogràficament de la ciutat per dirigir-se en aquelles on el recorregut fa baixada. Per tant, el desequilibri diari entre les bicicletes i els aparcaments específics d’aquest servei s’ha d’anar compensant posteriorment, perquè l’endemà tothom pugui tornar-lo a utilitzar.  

Amb un marge d’error elevadíssim i sense cap pretensió científica, trec el tema europeu. Màxima expectació? Algú sembla que encara no sap que en pocs dies hi ha convocades unes eleccions en l’àmbit comunitari. Alguns no en precisen la data “un dia d’aquests, no?”. Efectivament, el diumenge 25 per ser exactes. Algú afirma que ja ha vist els primers cartells penjats en fanals. Les primeres opinions deriven a la qüestió dels pentinats dels caps de llista. D’acord que ningú es llegeix els programes, però... potser hi hauria aspectes més ideològics o de valors compartits per poder fer la tria, oi? D’altres semblen més interessats a respondre uns whatsapps que acaben de rebre al seu smartphone, potser alguna imatge, qui sap.

Intento reconduir el debat. Uns pocs fan evident que segueixen la campanya apassionadament, parlem dels primers anuncis i dels espais gratuïts de propaganda electoral, on en determinades hores apareixen partits més que dubtosos. Pels que ens entusiasmen els períodes electorals, aquests són tot un món. Materials, propostes estrella, talls de veu sincronitzats, actes territorials. Equips, autocars i lemes. “Poemes i promeses”, com cantaven els de Sau als anys noranta. Però en aquesta ocasió no es tracta d’uns comicis europeus més. Aquesta vegada no es trien només uns eurodiputats perquè vagin a les institucions del vell continent. Ara cal portar la nostra veu a Europa, és molt el que ens hi juguem!

El tema s’anima i algú proposa d’anar a sopar. Proposta acceptada, sempre amb el darrer metro de les dotze com a hora final, com si d’un carruatge de conte es tractés. El comboi passa pel caixer automàtic del carrer Ferran —aquell que uneix la Rambla amb la plaça Sant Jaume— i desemboquem en un dels espais porticats més preuats pel turisme. Efectivament, la plaça Reial ja és ben plena, i això que encara queden unes quantes setmanes perquè arribin oficialment les desitjades vacances. Si a la Conca s’hi pot pintar la primavera eterna, hi ha indrets del gòtic i del raval que semblen eternament juliol i agost. I tothom sap que “les bicicletes són per a l’estiu”.

La setmana vinent, tanmateix, caldrà fer un parèntesi de consciència col·lectiva i guardar-nos una estona per una acció cívica transcendent. Ben aviat podrem començar a fer realitat tants somnis i esperances.

El futur és a les nostres mans!