Vivim en un món, en una realitat en la qual les ideologies han fracassat totes i sembla que només sobreviu una tan antiga com la societat mateixa i és l’egolatria cap al món del diner, per cert, cada vegada més abundant i en mans de menys persones. I és en aquest context, quan sentim a dir que la socialdemocràcia no té present ni plans de futur; que el comunisme ha fracassat; que ningú pràcticament sap en què consisteix la doctrina social de l’església, etc., amb l’afegit inclòs en la nostra societat que ens juguem el futur com a espècie, donada la precària situació del medi ambient, quan els petits gestos personals de cadascú de nosaltres haurien d’agafar el major dels protagonismes.

Així, com que no podem confiar, per exemple, que tota la humanitat es torni ecologista de la nit al dia, per què cadascú de nosaltres no intenta portar una vida al màxim d’ecològica possible? També, com que no podem esperar que tota la humanitat propagui la cultura de l’amor de cop i volta, per què no intentem en la nostra conducta diària propagar al màxim d’amor possible?

I així podríem anar seguint i seguint i potser, a partir de la nostra petita contribució diària, i amb el nostre exemple per bandera, aconseguiríem, a poc a poc, ser com una taca d’oli que es va escampant i assoliríem allò que cap elecció ni res pertanyent a l’establiment actual del món aconseguirà: canviar el món.