Després es parla dels horaris mediterranis, de les hores de son i d’anar a dormir aviat. Com ens havíem d’esperar fins a les onze de la nit per conèixer els resultats electorals?  Els apassionats de la cosa pública portàvem tot el dia amunt i avall! Havíem votat a mig matí i havíem desconnectat a l’hora de dinar per tornar-nos a incorporar al llarg de la tarda, anant de col·legi en col·legi saludant a amics i coneguts o fer cafès amb uns i altres per comentar la jugada.

 Les jornades electorals són moments de bullició. Són dies que comencen ben d’hora, sobretot pels que han estat seleccionats per l’atzar per ocupar els sacrificats càrrecs a les diferents meses, tot mirant els carnets i subratllant els noms de la llista. I també pels apoderats i els interventors, és clar. A més, específicament les europees són més fascinants que la resta de comicis, perquè et trobes encara amb una quantitat encara més gran de paperetes les sigles de les quals mai havies sentit a parlar. Molts dels partits nous apareixen en urnes de cara al parlament comunitari. Als vuitanta i als noranta hi hagué moltes sorpreses en aquest sentit, algunes de les quals aconseguiren entrar a Brussel·les. Dèiem que són jornades que comencen aviat, (ben d’hora, ben d’hora), i són dies, certament, que acaben ben tard... però tant?

Els col·legis tanquen a les 20 h, fins aquí, d’acord. Enguany, però, per qüestions logístiques italianes, i per no influir en possibles votants de la bota, se suposava que els resultats no podien oficialitzar-se fins a hores intempestives. Així, sense la tradicional enquesta a peu d’urna just al tancament dels col·legis, tot es va anar allargant sense conèixer res del cert. A TV3, diversos tertulians i comentaristes anaven fent les seves valoracions sense disposar encara de les xifres. Per sort, les patates fregides, les olives i els fruits secs són un refugi segur en aquests moments d’incertesa electoral.

Les pizzes ja eren al forn, però la pantalla no ens oferia els mítics formatgets que van complementant-se i les gràfiques pujant i baixant a mesura que augmenta el percentatge d’escrutini. Els resultats eren ja definitius quan van poder-se publicitar. Per aquell llavors, les tendències ja les havíem anat coneixent gràcies a les noves tecnologies. Les xarxes socials s’omplien de suposats resultats no confirmats i recollits a peu de mesa per aquells que feien el recompte.

Uns missatges informaven de les dades de Montblanc, semblava que les de l’Espluga també eren certes, i a més hi havia rumors de les de Sarral. Aleshores, les de Santa Coloma de Queralt...? Serien aquests els resultats de Blancafort? D’acord que una altra opció era esperar-se fins a les 23 h, però som a l’era de la immediatesa. Si volem saber-ho ara, per què ens hem d’esperar? Per això es va crear el whatsapp, oi?

Ara sí, era el gran moment, els presentadors oficialitzaven els rumors i sumaven la realitat objectiva del conjunt de paperetes. Era l’hora de les unitats mòbils, de les valoracions en els centres dels diversos partits. Algunes seus estaven esclatant d’eufòria, altres d’optimisme, algunes de sorpresa i confiança, i altres senzillament... representaven les metàfores de la vida. Minuts de valoracions i titulars pensant en l’endemà. Alguns semblava que no havien entès el missatge de les urnes i continuaven negant-ho tot.

Més enllà d’aquest aspecte, els curiosos començarem a buscar xifres que sorprenen i ja n’han anat apareixent moltes dins i fora de les nostres demarcacions: partits que guanyen eleccions en grans ciutats on no tenen regidors o formacions que en algun poble treuen menys vots que representants electes en aquell consistori. També el nombre de vots que treu un partit molt específic en un altre territori o municipis on el percentatge de participació/abstenció és molt diferent de la mitjana. Segur que mirant poble per poble també trobem a la Conca algunes xifres sorprenents.