Són quarts de sis del matí a Hamburg i ja sembla migdia, en aquesta època de l’any aquí els dies s’estenen durant hores i hores per damunt de les nits, deixant-los un paper testimonial. De fet la claror ja ha començat força estona abans i fins a quarts d’onze de la nit s’allargarà el vespre. Nosaltres ens aixequem i ho preparem tot: entrepans i aigües, galetes i fruita, tovalloles i llibre pel camí. Anem cap a l’estació, comprem els bitllets i comprem el diari. El diari alemany l’afegim al parell de diaris catalans que vaig comprar el mateix dia d’anar a Alemanya i que em vaig emportar pel viatge. Tenim una bona estona de lectura per endavant, perquè ens esperen dues agradables hores de viatge en tren cap al Mar del Nord.

Un cop allí agafem un bus que en vint minuts ens deixa a peu de platja, però no en una platja qualsevol: davant nostre contemplem els enormes aiguamolls de costa, quilòmetres de maresma. Unes hores al dia el mar es retira suficientment per deixar al descobert la sorra del fons, rius d’aigua, corrents baixes, algues, crancs i petxines. Ens descalcem i avancem mar endins, caminant decididament. El primer que notem és com la fina capa d’aigua freda ens glaça els peus, durant uns moments sembla impossible que puguem aguantar aquella temperatura per poder caminar per allà, però quan arribem a una zona més fangosa i amb menys aigua ja ens hi hem acostumat. Després de superar aquesta mena de prova inicial ja tenim via lliure per caminar tot el temps que vulguem. És curiós veure la platja al fons passejant des del mar, i gairebé sense aigua. Girant-nos cap a l’altra banda, on s’ha enretirat el mar, veiem els vaixells dels que només ens en separen uns quilòmetres. Si volguéssim, caminant tres hores mar endins arribaríem a l’illa de Neuwerk. Hi ha gent que xino-xano hi arriba, des d’allà dalt veu com puja el mar i després s’entorna a la costa amb un petit vaixell. També hi ha una opció bucòlica que és anar-hi i tornar-hi amb carro de cavalls. Un carruatge s’endinsa cap al mar retirat i torna a la costa abans que pugi la marea.

S’ha d’anar en compte amb les hores, nosaltres sabíem que a aquests dies podíem caminar per allà fins a les dotze, quan empreníem el camí de tornada a la costa i com més avançàvem cap a la platja més ho notàvem: hi havia riuets i corrents d’aigua que avançaven i petits estancs en algunes zones més fondes, finalment arribem a la sorra. Quan s’acostava l’hora, hi havia avionetes sobrevolant la zona, no fos cas que algun despistat es trobés a mig camí i haguessin de rescatar-lo.

És una platja sense barques, plena de petites cabines-butaca ratllades de groc i blanc o de blau i blanc per llogar a l’estiu. El fred d’aquesta època de l’any deu compensar-se una mica ben entrat l’estiu, imagino.

Tornem a Hamburg i a les quatre de la tarda ja som a l’estació central. Avui és l’últim dia de representació de Don Giovanni en un dels teatres de la ciutat, una versió lliure. Han convertit l’última festa del protagonista en una festa real. En un moment de l’espectacle, Don Giovanni fa la crida que vol dalt de l’escenari cent dones. Les noies del públic comencen a aixecar-se, mirant-se entre elles, ho diu de veritat, oi? A l’escenari reparteixen cava i antifaços, baixen un teló on hi ha una porta, s’obre i en surt un porter de bar. És la mitja part. Crec que és de les obres que he vist on s’ha volgut mostrar més una interacció entre personatges i públic, en aquest cas, la inclusió dels espectadors com a gairebé actors de l’obra. Comença la segona part, el porter entra, puja el teló, es veu la festa, representa un concert que ofereix una de les actrius. Canvia l’escena i les noies que havien pujat romandran allà fins al final de l’obra, assegudes al llarg de l’escenari. Aquestes innovacions poden funcionar més o menys depenent de l’espectacle, el que és segur és que, com a espectador, veure una obra des de dins mateix, des de gairebé “l’altra banda” deu ser tota una experiència.