Retrobo uns apunts de classe del màster, on se’ns feia evident la contextualització internacional dels fenòmens catalans. En faig una lectura ràpida i en recordo certs debats... dèiem que calia i era necessari poder entendre els fenòmens catalans que estudiem com a quelcom lògicament particular i propi, però connectat, per la diversitat espacial i els contactes personals i d’idees amb el nostre voltant.

A més, allò exterior sempre ha generat fascinació a casa nostra i sempre el factor exterior hi ha tingut un paper determinant. Ja a l’època medieval amb els enclavaments comercials arreu del mar Mediterrani, les drassanes barcelonines, la llotja valenciana i el llibre del Consolat de Mar ens ho evidencien. A l’època moderna hi destaca el cas americà, les Índies. És el mite de l’altra banda de l’Atlàntic. L’Atlàntic com a referent liberal, de llibertat? Oceà, per cert, molt català al segle XVIII. Aiguardents, teixits, mercaders, virreis. Sovint a través de Lisboa, amb aquesta relació sempre curiosa, d’ençà el 1640, entre catalans i portuguesos.
Cal reconèixer, a més, com s’esmentava, que la fascinació pel viatge arriba fins a l’actualitat. Bones mostres en tenim a la literatura. Què dir d’aquells viatgers romàntics? Del recordat Ali Bei? És l’aproximació a la trans-nacionalitat d’aquells que es proposen refugiar en altres indrets. És també l’exotisme d’un paisatge diferent. És la descoberta del territori desconegut? Són evasió? Una experiència mai tinguda?

La literatura de viatges és un creador d’informació indiscutible. Res a veure, però, amb les propostes ministerials per anar a servir cafès a Londres, més pròpies d’una mobilitat territorial per aconseguir una mobilitat social, com en el cas de l’Antic Regim, o de pura subsistència, d’arrel gallega. L’èxit o el fracàs podia derivar d’aquest canvi de localització.

I d’aquí deriven també les xarxes catalanes a l’exterior, com són avui els Casals dels cinc continents. Hom necessita continuar formant part d’un imaginari col·lectiu. És l’esperit anti-individualista? Veure els partits del Barça quan hom es troba lluny de tot i prop d’allò oblidable seguiria aquesta tònica.

I són avui tan freqüents, com començaven a ser-ho ja en època moderna la confluència entre societats, l’hibridisme cultural i les identitats complexes. I nosaltres, d’això, també en sabem prou com a país d’acollida. Gent d’arreu, motivacions diverses, un mateix destí. Un cúmul religiós, ètic i de valors. La capacitat de vincular la població nouvinguda amb el marc de referència dels catalans d’arrel és un dels reptes més importants de futur. És també, cal dir-ho, una oportunitat. Una oportunitat per rebre influència d’experiències distintes, en un moment com l’actual, on és tan necessari un diàleg múltiple entre institucions i societat civil per construir quelcom de nou.

Però, i des de fora? Com ens veuen els altres? A Europa i més enllà de l’àmbit estrictament continental? Quin retorn té l’exterior de nosaltres? Barcelona es coneixia a les Índies per ser territori de bandolers. Nyerros i cadells com a símbol d’aquell temps. Serrallonga, recentment convertit en producte televisiu de TV3, havia traspassat fronteres ja aleshores.

Sí, a classe parlàvem d’aquests espais de trobada, de la història connectada i de la dualitat interior-exterior, del trànsit de mercaderies i de coneixements. Hi ha cert consens en afirmar que les olimpíades del 1992 van situar Barcelona al mapa, i en extensió Catalunya. I aquests debats tornen avui a ser de plena actualitat, després de les eleccions europees i els últimes esdeveniments institucionals. Jornades castelleres a l’exterior com les de fa pocs dies s’han pensat clarament amb aquesta concepció internacional. Els fruits de la tasca diplomàtica, sempre complexa, s’aniran veient a mesura que passin els mesos, previsiblement i de manera destacada entre els mesos de setembre i octubre.

Mentrestant la literatura de viatges pot ser una bona lectura per aquest estiu que tot just comença.