Fa ben pocs dies llegia en una entrevista a un reputat arquitecte amb consciència mediambiental i de nacionalitat nord-americana, que, quan va esclatar la bombolla immobiliària al seu país, era desolador veure  tantes i tantes extensions de cases d’urbanitzacions on no s’havien pogut vendre l’ingent nombre de cases construïdes i també comentava com el model que s’havia potenciat, concretament a la zona de Los Angeles, era de construir per tal que fos indispensable haver d’agafar el cotxe.

Ara, l’economia havia millorat i comentava també com sense haver-se venut encara el construït no havíem après res tots plegats de l’esclat de la bombolla i que es tornaven a construir noves promocions d’habitatges, pensades un cop més per haver de fer servir el cotxe.

Però hi va haver una reflexió molt interessant que dóna títol al meu escrit: en les cases per vendre, abandonades… la natura havia començat a recuperar terreny; sortien novament herbes per cada escletxa que l’home, amb la seva mà constructora, s’havia deixat per tapar i, en cada racó possible, les espècies d’herbes natives del lloc començaven novament a recuperar l’espai que havia estat seu. Per altra banda, en indrets plens de natura, com que encara no havíem après la lliçó, l’home, novament, destruïa la natura per tornar a construir i esperar potser la bombolla definitiva com a espècie.