L’estiu també és un bon moment per –entre Festa Major i Festa Major– posar ordre a papers ben diversos. Els dies semblen més llargs i els matins assolellats ens permeten retrobar aquell escrit o ordenar de nou el seguit de carpetes. Quan et decideixes a fer-ho, sempre acabes trobant material d’interès, encara que només sigui per al record. Dins d’aquest concepte ampli de “material d’interès”, caldria considerar els treballs de classe en un apartat específic.

Això és el que m’ha passat avui amb un text que parla d’unes fotocòpies que ens devien haver repartit –suposo– sobre els llibres VII i VIII de Política d’Aristòtil. Amb totes les limitacions perceptibles que podia tenir una ressenya d’un parell de pàgines per una assignatura de primer curs a la facultat, fa gràcia constatar-ne algunes certeses.

Des de fa segles, sempre hi ha hagut un interès per reflexionar al voltant de les diverses formes d’organitzar-se socialment. Així, s’ha volgut trobar quina era la millor estructura per tal de pensar i dur a terme les decisions que afavoririen les relacions comunes i el benestar de la població. Això és precisament el que intenta el protagonista del nostre text, el filòsof grec. Aristòtil ens introdueix, doncs, als seus pensaments sobre quines relacions polítiques possibles poden existir en un estat i quines són les que ell creu que són més beneficioses pels interessos globals.

Quan es fan anàlisis d’aquest tipus des del present, sempre cal tenir en compte que no és el mateix que un text sobre pensament polític sigui escrit pel deixeble de Plató al segle IV aC, per Maquiavel a principis del segle XVI o per Marx a meitats del XIX.

En el text, Aristòtil ens va detallant amb el pas de les línies com es constitueixen els grups de poder dominant. Pedagògicament ens exposa les similituds, les diferències i les relacions entre les diferents formulacions teòriques de governabilitat d’un conjunt de persones. Aristòtil, fidel al seu tarannà observador estudia la realitat política del seu temps. Arran d’aquests estudis, nega la possibilitat d’un Estat perfecte, contràriament al que havien pensat filòsofs anteriors. Tanmateix, reconeix que hi ha règims millors que d’altres i que, per tant, “no tots són iguals”.

Estableix fins a sis possibilitats existents, tres que entén dins de les que podrien ser acceptables i tres més –derivacions, de fet, de les primeres– que seria bo evitar. Les diferències que es plasmen –a grans trets, en paraules actuals i per simplificar-ho molt– depenen de si aquest és un poder unipersonal, d’uns pocs destacats o del conjunt de la població i de si l’objectiu últim de l’exercici del poder és el benestar personal o l’interès general. Així, ens parla de la Monarquia, l’aristocràcia i la ciutadania/república d’una banda; i de la tirania, l’oligarquia i la demagògia per l’altra.

En paral·lel, Aristòtil creia –o com a mínim això devia despendre’s de les fotocòpies adés esmentades– que l’ètica i la política eren àmbits inseparables, car l’ètica hauria de conduir la política i la política hauria de vehicular l’ideal ètic. Així, els textos escrits ens donen mostra dels pensaments que sorgien de cercles estudiosos de l’antiguitat clàssica. En aquest cas, però, en determinats aspectes no sembla que les seves explicacions tinguessin gaire èxit amb el macedoni Alexandre –Alexandre el Magne– que no va seguir les directrius polítiques sobre les que reflexionava el seu mestre, tot i que si que consten influències aristotèliques en d’altres aspectes.

En definitiva i per a concloure, dues consideracions. Primera, és positiu poder valorar àmpliament quin és el model de societat que hom desitja per tal de poder prendre les decisions conseqüentment. I, segona, que les formacions governamentals i les construccions estatals són variables i flueixen de la societat i de com aquesta decideix organitzar-se, per tant... us heu inscrit ja a la V de la Diada?