La Bretanya és d’aquelles boniques àrees que cal descobrir alguna vegada. Territori amb llengua pròpia celta, el bretó. Una zona on l’Atlàntic peta amb força contra les roques, la pluja verdeja els camps i la història es manté en molts pobles.

La majoria de viatges a la Bretanya passen per St. Malo (en bretó St. Maloù), el bastió medieval; la capital, Rennes; i sempre inclouen una visita obligada al Mont St. Michel, ja a la Normandia, aquella illa que és accessible a peu quan les aigües del mar baixen i apareixen els aiguamolls marins. Llavors ens hem de posar les botes d’aigua, conèixer el camí o fer una ruta guiada fins allí, com uns peregrins, durant unes quantes hores al llarg de la zona que una estona més tard, quan ja siguem dalt de l’illa, cobrirà el mar.

Aquestes setmanes, però, la destinació és Camaret-sur-Mer, a la banda més occidental. Nosaltres ens dediquem durant quinze dies a uns cursos d’especialització per a quatre universitats europees i amb estudiants d’arreu del món. Xinesos, francesos, tailandesos, alemanys, sud-americans, anglesos, romanesos, catalans... Matí i tarda de formació, seminaris i debats, i després dedicació a projectes i reportatges. Com que Camaret és un pol d’atracció de surfistes, convivim amb uns quants que s’allotgen al mateix establiment. Les ones d’aquesta costa són molt preuades, només cal caminar uns minuts enfora del poble, passar pel costat d’uns menhirs i d’una antiga construcció per trobar davant nostre una vall entre penya-segats que desemboca en una platja amb un mar brau. Si anem baixant per la vall, trobarem just abans de posar els peus a la platja, un cartell que ens indica ben clarament que no és permès banyar-se en aquella zona. Per què? Doncs la raó és que la força de les ones i les corrents marines d’allà arrosseguen mar endins i la perillositat és superior. Des de la sorra estant, però, és curiós observar com al migdia cal caminar ben bé tres-cents o quatre-cents metres per arribar a l’aigua, i a mesura que avança la tarda el mar va pujant i tots anem reculant cada cop més a prop de les tovalloles.

Camaret-sur-Mer és conegut també per ser un poble petit, però amb força ateliers (tallers) d’artistes. Al carrer principal, el que seria el passeig marítim, hi trobem les creperies que visitarem al llarg d’aquests dies. De pernil i formatge, de cabra i mel, d’ou i bacó... De fet, etimològicament, la paraula crêpe en català vindria a ser crespa, per la serva forma ondulada, crespada.

He estat observant aquests dies la presència de la llengua bretona en l’entorn, i gairebé no se la veu. A l’entrada del poble hi ha un cartell amb el nom del poble en bretó “Kameled”, i poques indicacions més. Llegint estadístiques, constato que pocs alumnes tenen possibilitats d’aprendre el bretó, i sovint si la tenen és tot fent-los triar entre la llengua pròpia de la zona i l’anglès o l’alemany, curiós, oi?

Hi ha, amb tot, associacions que porten temps treballant intensament per defensar aquesta llengua en perill, per prestigiar-la, per fer-la més present primer en l’àmbit personal i familiar, i després en l’àmbit públic i de relació social i administrativa. Les polítiques envers aquesta llengua celta caldria que canviessin radicalment per facilitar una futura estabilitat i ús normal del bretó. Depèn d’ara i dels reglaments dels propers anys poder recuperar-lo.

El port de Kameled és ple de barquetes blanques, amb un bastió i una església en una petitíssima península que s’allarga des del moll. Passejar-hi els dies de pluja i vent crea un ambient de pel·lícula de misteri, els dies de sol el mar brilla i les cases tenen més colors.

Aquests dies  també hem assistit a un concert de violí i arpa, no podia ser més idoni per un paisatge com aquest. Les músiques cèltiques s’han anat succeint mentre fora el vent bufava i feia petar les finestres.

La convivència aquests dies amb d’altres universitaris i el treball conjunt en els projectes ha fet que sorgissin moltes converses sobre els nostres països d’origen, ja us imagineu què m’ha tocat explicar a mi. (Aquest dia 11 tots a la V, guarda’t un lloc per a la història!)

Entre crêpe i cursets, entre platja i projecte, hem anat gaudint d’aquest paratge, tan fresc, tan verd i tan de llegenda.