Ens aturem un moment al marge d’un camí, a la Conca. En un d’aquests racons paradisíacs que tenim ben a la vora. Els prats, a la plana, ens conviden a seure una estona, trobant-hi una ombra lleugera d’arbre que agraïm. És un matí suau, i aquí, en aquest locus amoenus tot és quietud. És cert que les fulles dels arbres es mouen, però el vent, si hi és, és tot ell tranquil. A la llunyania hi veiem un tractor esmerçat en els camps productius. Prou conscients som que, per poder collir, primer cal sembrar, i cuidar la terra, i treballar-la, i saber el què i el quan, i la millor manera per fer-ho.

La melodia dels ocells —que juguen entre les branques i el cel obert— complementa la música del continu d’aigua brollant. Potser hi ha una font natural propera, després qui sap si ens hi aproparem per refrescar-nos-hi. Ens hem acabat estirant per contemplar els núvols, com quan érem petits i eren vacances. Els mirem i veiem com passen, a poc a poc, els meteorològics de cotó. I pensem en aquella imatge i en aquella altra, car la forma dels núvols ens en recorden moltes i ben diferents les unes de les altres. Poden ser això o també allò, poden ser allò que vulguem i podem decidir-ho nosaltres.
Això és, precisament, “la capacitat de decisió”, el dret a decidir, el que hom reivindicava ahir, en una nova Diada que passarà a la història. I ja en van unes quantes: 18 de febrer de 2006, 1 de desembre de 2007, 10 de juliol de 2010 al passeig de Gràcia, l’11 del 2012 per tot Barcelona, la Via Catalana de l’any passat arreu del territori i també la d’ahir.

I són dies pletòrics, que s’iniciaven ja la vigília, el vespre del 10, al Fossar de les Moreres. A les portes de Santa Maria del Mar, on la flama continua encesa i ret homenatge als defensors de la terra, sempre s’hi ha situat un dels centres neuràlgics de jorns com els viscuts aquesta setmana. El President també hi era. Ja des del matí i de manera multitudinària a la tarda, era un dia de trobar-te molta i molta gent, d’estelades i missatges. De setmanes de planificar, organitzar i que tot sortís bé. De cotxes, trens i autocars i autocars, i autocars, “i més, i més, i més” que dirien a la transmissió radiofònica.  
La complexitat era notòria, de trams, files, i camisetes de colors segons les franges de la senyera gegant, mural impactant. D’inscripcions, correus electrònics, confirmacions, i enllaços a clicar. Són molts anys d’escoltisme i esplais. No cal dir que la majoria de gent hi havia anat espontàniament, sense fer paperassa, sumant-se directament a la mobilització massiva pel simple fet de voler-hi ser, sense procediments previs. Així centenars de milers de persones es feien seu el clam, i cridaven aquell “in-inde-independència” que ja es fa present per tot.

Ho seguien atents, des d’oficines, televisors, i des de molts quilòmetres enllà, aquells que en comparteixen il·lusions. Pels que recorden pintades nocturnes i pamflets clandestins, aquests no poden ser menys que moments de glòria, perquè el seu esforç té ara més sentit que mai. Si l’11 vam omplir la V, és perquè es volen omplir les urnes de vots el 9 de novembre.

Ens permetem aquests minuts estirats al prat, és cert, on tancant els ulls ens hem mig endormiscat, amb l’acústica aqüífera i els ocells que ja emprenen el vol. És la pausa necessària per entendre que el batec és real i que aquest és un moment transcendent, per prendre consciència d’allà on som, i del que encara ens queda per fer. Si podem ser partícips de l’èpica de la llibertat, parafrasejant el Berguedà, tot el camí haurà sigut profitós. Hi ha poques vegades en la vida que hom pot ser protagonista d’una cosa així.

Per això deixarem els núvols, després d’haver-nos-els imaginat de mil formes i colors, i anirem a fer-ho possible. Perquè nosaltres som els protagonistes. I parlarem amb uns i amb els altres, exposarem arguments i resoldrem dubtes. Perquè això va de debò i el moment és ara.
Enguany, després de l’estiu, vindrà la primavera.