Hi ha qui diu que els catalans sempre hem necessitat un enemic exterior i, de fet, al llarg de la nostra història més que mil·lenària n’hem tingut i força, d’enemics, de tota mena i condició. Tot i així, hem de tenir clar que, si bé no han faltat candidats forans al càrrec d’enemic nacional de Catalunya, un gran nombre d’ells els tenim dintre del país mateix i un bon percentatge d’ells també, inconscients que ho són. I és que, per una banda, no he vist mai aixecar-se en rebel·lia totes les taules d’un restaurant, a una hora determinada, perquè, per exemple, no hi hagués vins de les nostres DO. Tampoc no he vist tancar negocis per no retolar en català ni tenir la carta en la llengua nacional del país. Tampoc no he vist clients de telefonia mòbil rebutjar una oferta de terminal pel simple fet de no tenir els menús en català; ni tampoc no he vist gent aixecar-se d’una reunió de qualsevol mena pel fet que aquesta no es fa en la llengua nacional del nostre país. Tampoc no he vist gent que tenint la possibilitat, tingui l’opció del facebook o qualsevol altra xarxa social en català, tot i tenir l’estelada al balcó i tampoc no he vist tantes i tantes d’altres coses.

En fi, que moltes vegades aquell qui rep té, senzillament, allò que es mereix i el que no hem de fer mai si volem predicar i arribar a cotes més elevades és allò de “a Dios rogando y con el mazo dando”. Veieu?, jo també canvio, però això és cultura.