Els bisbes catalans van prendre la paraula amb la voluntat d’oferir als fidels una reflexió de l’església, i a tot el poble una contribució de país. Eren conscients de la rapidesa dels canvis contemporanis de la nostra societat i del pes de les migracions dels seixanta i els setanta. Redactaren Arrels cristianes de Catalunya al llarg del 1985, marcant-ne data al 27 de desembre, festivitat de Sant Joan l’Evangelista. L’etapa autonòmica es consolidava, malgrat els intents de cop d’estat militar i el café para todos que, amb la LOAPA, estava destinat a armonizar el proceso autonómico. La preuada hegemonia del catalanisme, reflectida en les successives majories absolutes, conformava la realitat política d’aquells anys, i modelaren la nostra societat actual. La immersió lingüística a les escoles i TV3 serien èxits col·lectius impulsats amb fermesa per les institucions catalanes.

Els postulats d’aquest ampli catalanisme s’inspiraven en la socialdemocràcia avançada i en el model econòmic del nord d’Europa. Era fruit també de la construcció de nous estats de després de la Segona Guerra Mundial, com ens mostraria Sellarès en la primera etapa dels mossos. Interpretà Vicens Vives i conformà tot un marc referencial de les formes de vida catalanes, com diria Ferrater Mora. Els mateixos bisbes exaltaven Catalunya tot afirmant que aquesta era una terra de modernitat, finestra oberta de progrés i renovació. Terra d’hereu, de caseta i hortet, vaja. El tòpic ens parla, a més, del seny i la rauxa, de l’aptitud pel treball, la ironia i el realisme, de l’amor pel pactisme i per la llibertat.

Els que impulsaren aquestes bases des dels primers governs autonòmics eren, sobretot, fruit d’un catalanisme vinculat amb la fe, de sentiment religiós, on l’Església i la tradició hi tenien un paper fonamental, però des d’un punt de vista ampli, global. Virtèlia i Crist Catalunya com a exemples. Aquesta tradició del catalanisme és de la que ens parlaven els nostres bisbes quan reconeixien el seu amor a Catalunya i eren conscients que entre la família i la comunitat universal bé havia d’haver-hi unitats culturals bàsiques. Aquestes cultures tenen en la llengua, la principal senya d’identitat, i per això volien contribuir a la seva plena recuperació. Ja famílies anònimes, durant la llarga nit franquista, ben conscients, van ensenyar la llengua als fills, per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa.  Se sentien hereus de Torras i Bages i de Carles Cardó, tot reivindicant els lligams permanents que al llarg de la història han anat succeint-se entre fe i país. Recordaven des de l’abat Oliba, al canonge Pau Claris, passant per les Homilies d’Organyà. Tots ells, referents imprescindibles.

Exigien els drets de les minories que de cap manera l’estat havia d’intentar assimilar. Per aconseguir-ho apostaven per una estructura juridico-política que fes viable l’exercici dels drets esmentats. Trobaven encertada l’autonomia, ai las! Afirmació que cal entendre-la en el marc de desenvolupament esperançador del anys vuitanta. Veníem de quaranta anys de dictadura i després dels processos d’elaboració constitucional i estatutari tot encara estava per fer i tot era possible, en versos somniats des de Roda de Ter per Miquel Martí i Pol.

Els anys han passat. Més de tres dècades després de l’estat de les autonomies, amb el procés del nou Estatut, les posicions han anat canviant i la centralitat del país també. Si el 1985, quan els bisbes redactaren aquestes línies, eren ben pocs els que apostaven per la utopia i els que ho feien provenien d’una concepció revolucionària de l’alliberament nacional a partir dels processos de descolonització poc aplicables a casa nostra, ara la situació ha canviat, i molt.

Per pensar en l’església catalana vaig adreçar-me al Berguedà. Reflexionant-hi amb Mossèn Ballarín m’explicava la importància que l’Església ha tingut i té a Catalunya, amb el monestir de Montserrat com a punta de llança. Afable i simpàtic com sempre, refermava la necessitat de sumar els creients i la jerarquia en el procés cap a l’estat propi. La campanya del “volem bisbes catalans”, d’unes dècades enrere, podria ser un bon punt de partida. Les multitudinàries manifestacions de les darreres diades marquen aquest canvi, i l’Església no pot quedar al marge d’una qüestió tan transcendent.