Vivim hores, dies i mesos apassionants en els quals, potser, més d’un i d’una estan ja una mica cansats d’allò que se sent per tot arreu o, senzillament, quan t’aturen pel carrer o, darrere un mostrador en veu baixa, i diuen: «Creus que votarem?». Ara sabem que, ben bé votar amb tots els ets i uts no ho farem el dia 9, però no ens enganyem, en cas d’haver-ho pogut fer el 9 de novembre tal com es preveia, abans de la prohibició del Constitucional, era només una consulta, no pas un referèndum.

Així les coses, penso que totes les parts i, en certa manera, tots plegats estem immersos en un joc d’estratègia ben immens, en el qual, quan sembla que anem enrere, en realitat, anem tots cap endavant i quan sembla, en canvi, que anem endavant, en realitat, anem enrere i tot plegat sembla el món a l’inrevés. Personalment, veig molt de nerviosisme més aviat a la part unionista i penso que els qui estem pel dret a decidir, anem pel bon camí, amb totes les nostres misèries, això sí, dintre del sarró.

Però, senyores i senyors, siguin optimistes, creguin-me i quedin-se amb un gran fet positiu que tenia lloc aquest dimarts i que era que la sala més gran i àmplia de la seu comunitària de Brussel·les, que era plena de gom a gom per assistir a la xerrada de les presidentes d’Òmnium Cultural i l’ANC; i això vol dir que estem en l’agenda internacional. Anem pel bon camí.