Quan aquest setmanari arribi a les seves mans, les dotze campanades hauran quedat enrere i, amb les campanades, molts desitjos i suposada bona voluntat per davant. Amb l’embolcall dels bons desitjos, que n’hauríem de fer la mitjana dels que s’acaben complint, francament, penso que aquesta seria ben baixa, fins i tot, per sota dels suposats votants del sí a la independència, que, almenys, estarien empatats amb els del no, CEO dixit.

Sigui com sigui, aquest 2015 que ja ha començat a caminar i que arribarà a la pubertat per setmana santa, es presenta al meu entendre com un laberint d’incerta sortida i, entre mig, entre foscors i brins de llum al fons, sacsejos, emocions, disgustos i reptes mai vistos, entre altres emocions que ens portarà aquest discórrer pel túnel, que farà que el que hem viscut fins ara sigui un joc de nens comparat amb el que ens espera.

Aquest 2015 no serà, sens dubte, un any recomanable per ser viscut al nostre país i a les espanyes en general, per gent cardíaca o propensa a les palpitacions del cor, tampoc pels hipertensos, perquè el futur aquest 2015 es jugarà a una sola carta i seran moltes les mans que voldran estendre-les damunt la taula coberta per un tapet verd. Senyores i senyors, si convé, mengin més de dotze raïms, perquè, si només mengen la dosi corresponent, igual els faltarà més sort de la necessària o forces suficients per a l’emoció.