Gaita; aquest instrument tant poc mencionat, tant modest, en alguns casos oblidat, aparell que no figura en cap orquestració,  no apareix en cap simfonia, no el porta cap orquestra, no figura en els concerts, només es present accidentalment a les escoles de música, és en canvi, ‒ha de ser‒, un instrument valorat per la societat d’èpoques anteriors,  ja que figura en tantes frases fetes, com aquell catalaníssim que l’anomena “sac de gemecs” nom molt ben aplicat per la seva expressió humorística. En castellà també es  citat amb altra frase “templar la gaita”, usat per indicar per voler satisfer a tots i, figurant  en doble vessant, tant en català com en castellà:  “es una gaita aquest encàrrec que m’has fet”, o sigui, per indicar una comanda incòmoda o,  el “no em vinguis en gaites que tinc molta feina”, per senyalar una inoportunitat i, el no tant conegut:  “estar de gaita”, per dir alegre.

Com hom sap, la gaita, es l’instrument de vent format per un odre que fa de manxa on hi van units tres tubs, un per bufar, altre amb forats a manera de dolçaina i  el tercer, més doble i llarg per produir un so continuat que l’emet mentre  no acaba d’expel·lir l’aire  de l'odre.

 En anglès aquest instrument es denomina “bagpipe”;  en francès “corvée”,  “dudelsack” en  alemany i “piva” en italià

La gaita se la coneix amb  un grapat de sinònims, normalment populars: bot, borrega, botet, borrec, mentre els britànics acaben dient-li “syringe” (xeringadora, fastiguejadora).

No es sap ben bé on va néixer. Sembla que el seu nom prové del ‘Gót’,  ‘gaits’, cabra(per la pell de l’odre). Els escocesos s’atribueixen la paternitat  tot i que a Galícia i a Astúries la seva existència es perd en els albors dels temps, fins i tot  va arribar a tenir el nom genèric de “gaita gallega”. També es troba a l’Àsia,  en el Tibet, i en els Balcans, on concretament a Xèquia se la  té com instrument nacional.

Existeixen varis tipus de gaites, però totes venen a ser variants del mateix gènere,  es per tant tenen que fa que tinguin només dues denominacions: l’escocesa i  la gallega. Últimament, el modernisme innovador ha creat la gaita electrònica, que naturalment difereix de les tradicionals en un so més metàl·lic, més sorollós, però... no amb la sonoritat, ni la finesa i l’elegància de les tradicionals; alguna cosa així com passa amb les guitarres.

La gaita, com tots els instruments musicals té el seus incondicionals  i els seus detractors, tant, com aquell cas matrimonial: el marit un admirador la seva muller una menyspreadora.

L’admiració per la gaita m’ha de venir de les velles pel·lícules, la dels “llancers bengalis”, quan les tocaven els gaiters del regiment abans de ser massacrats pels zulus.

També resultava evocadora la visió de veure als nòrdics highlands, el dels erms de boira i d’herba verda, o també per l’evocació de les faldilles a quadres multicolors, dels instrumentistes  tocant i  bevent  els sacs de gemecs  tot prenent-se aromàtic whisky.

Però on les gaites li  arribaren a l’ànima a aquest autor fou a Sidi Ifni, durant la campanya de 1957, quan escoltant  la banda de gaites de la Bandera Paracaigudista, ens aixecava la moral quan ens trobàvem a la trinxera o quan la banda  la tocava a les parades militars en honor als companys caiguts. Les gaites era la única instrumentació que posseïa la banda de les Banderes Paracaigudistes dels anys 50.

Bé, el que  aquest autor sigui un simpatitzant de les  ho demostra en aquest article. Ara, quan les escolta, només que en sigui una, li evoquen  temps que mai li retornaran.