Amb vocació de preservar la cultura rural i el seu patrimoni en un moment de grans transformacions, l’arquitecte Daniel Gelabert Fontova (Belianes, 1929 – Barcelona, 2005) —tradició i modernitat— forma part d’una generació cultural i professional que s’interconnecta amb vincles d’amistats i nexes intel·lectuals.

Així, el lleidatà compartirà estudis amb l’arquitecte sarralenc Josep Puig Torné, i a la Barcelona dels anys cinquanta —tal com va destacar-se en una recent exposició a l’Institut d’Estudis Ilerdencs—, Daniel Gelabert farà amistat amb el pintor Maties Palau Ferré, a qui també visitarà a Montblanc, i del qual li encisaven les figures femenines d’ulls ametllats que ideava als seus quadres cubistes.

Com les coneixences de la Ciutat Comtal, els cercles de Ponent i els paisatges urgellencs —bressol del seu món— seran cabdals en la geografia personal de l’arquitecte. Així, són freqüents les visites, els sopars i les trobades —sovint al seu Belianes natal— amb l’escriptor Josep Vallverdú, avui degà de les lletres catalanes; el poeta visual Guillem Viladot, creatiu de l’experimentació; i el reconegut científic Joan Oró, que va fer carrera als Estats Units, sense oblidar les seves arrels a la Terra Ferma.

De la mateixa manera, Gelabert comptava amb el metge Roc Pifarré, pioner de la cirurgia cardíaca que va ampliar els seus horitzons al Canadà; i amb els veterans periodistes lleidatans Lluís Foix i Josep Ramon Correal, que han viscut en primera persona la transformació de les capçaleres de premsa que s’ha viscut aquestes darreres dècades. Algunes d’aquestes sinergies quedarien plasmades al llibre La vall del Corb (IEI, 1986), una radiografia coral d’un dels indrets més desconeguts i al mateix temps colpidors de Catalunya.

Humanista obert al món, el fet és que a més de la seva trajectòria com a arquitecte, Gelabert i la seva esposa Teresa Valentines també van ser uns formidables col·leccionistes que van interessar-se sobretot per la ceràmica popular i el cartellisme, circumstància que meravella els convidats que descobreixen peces de terracota, decorativa o simbòlica, en les diverses estances de la seva casa pairal de la vall del Corb, reformada i ampliada per ell mateix. L’empremta dels viatges que els Gelabert duien a terme pels diversos continents —amb esperit d’exploradors i antropòlegs— explica la procedència de peces de totes dimensions, temàtiques i colors, des dels artesans mexicans de Coyoacán o els terrissaires de Metepec, fins a les peces recollides al Japó, passant per les figures provinents dels països exsoviètics de l’Àsia central o els tapissos geomètrics dels indis Kuna de les illes del Panamà.

Va ser precisament al seu Belianes familiar on Gelabert va impulsar una autèntica revolució cultural amb la col·laboració voluntària del poble. Així, a més de despertar l’interès per la pedra seca, va idear —en un antic galliner— la biblioteca del municipi, que el 1970 va rebre el Premi Nacional de Biblioteques i que continua sent un referent dinàmic d’un poble de vora cinc-cents habitants. Actualment, a més, la fonoteca de Belianes rep el seu nom.

A través dels plànols de les edificacions que va projectar, les arts populars que l’entusiasmaven i el cartellisme expositiu que amb els anys va recopilar, avui podem copsar el llegat i la petjada del polièdric Daniel Gelabert, el sorprenent arquitecte de les estructures que va viure el treball amb una dimensió social i que col·leccionava, amb gran passió i cura, ceràmica popular de les diferents cultures del món.