Escrivia, ara fa uns dies, del reflex dels vitralls eclesiàstics que omple de tonalitats cromàtiques les pedres del sòl quan toquen les onze. Si bé hauria pogut ser qualsevol altra hora, aquesta era l’escollida per aquella jornada que tot just despuntava, que havia començat ben d’hora, i que aniria sumant esdeveniments fins ben entrat el vespre, i encara l’endemà. Per accedir-hi, cal haver arribat primer a l’arxiprestal, pujant a poc a poc aquelles escales majestuoses que condueixen els que les pugen fins a la plaça empedrada que abraça la façana i les seves figures escultòriques d’aquell palau. Ara, quan hi sóc, penso en les càmeres que s’enlairen en els reportatges paisatgístics

 Em referia, dèiem, als vidres treballats d’antuvi que han pogut anar-se restablint. Al mateix temps, alguns d’aquests, de caràcter medieval, han renovat contemporàniament els racons de la construcció. Així, és la llum de colors que personalitza l’espai i que il·lumina aquells que es congreguen en els bancs o que passegen pels laterals d’una arquitectura estudiada pels investigadors i que el bon fer dels que se l’estimen ha sabut dignificar malgrat les dificultats pròpies dels segles que passen.  

Si d’això parlàvem, cal fer referència a l’edifici de Santa Maria, als murs gruixuts, a les capelles i a les escales de cargol que pugen cap a unes vistes aèries. Aquesta mirada àmplia és la que trobem també al Pla de Santa Bàrbara, lloc de pas ja marcat a la ruta sempre que venen visites. En aquests recorreguts informals, l’ordre de les etapes és variable i va canviant, depenent de les hores i el temps que es disposa. Ara, hi ha indrets que no poden faltar.

Des de la seva modesta altitud, un hi troba un punt de vista diferent, idoni per quedar-s’hi una bona estona, per fer fotografies de grup i per respirar profundament a l’empara d’un vent suau i discontinu. Allà s’hi troba conversa amable amb els que també s’hi han apropat. S’hi parla del clima i d’allò més proper, s’hi contrasten opinions i s’hi copsen idees que ja es desenvoluparan. Quan som a dalt, podem mirar a l’horitzó i després, també, assenyalar a la llunyania això o el de més enllà del riu, per dir-ne el què o fer suposicions que caldrà anar constatant a peu. Ja hi haurà temps si és encara el matí i, a més, si bé els dies passen, en tindrem més, perquè els anys de joia no han de tenir mai fi, i de llocs per anar, n’hi ha un bon grapat.

Quan passada una estona toca emprendre el camí de baixada, deixant enrere la visió panoràmica de les vinyes verdes, hom baixa amb certa enyorança però amb el plànol marcat i la ruta fixada: avui serà un gran dia! Una sensació similar és la que sovint es té al tornar del monestir de la Verge de la Serra, havent-hi anat a través del portal del Foradot, pel passeig de Josep Conangla i tornant per la pujada de la Serra. La plaça que s’obre a la façana de la Serra és també lloc per reposar-hi uns minuts, asseure’s a l’ombra, cordar-se de nou les sabates i per emprendre de nou la marxa cap a la següent destinació, que podrà ser variable segons els propòsits de cada u.      

Hem fet pinzellades de la vila, però tornem a l’inici, com qui roda pel món i torna al Born. Si començàvem l’article parlant dels vitralls i de l’estat pensatiu en el que ens deix, no podem oblidar tampoc que quan el silenci –aquella paraula que quan la pronuncies desapareix!– és substituït per l’esclat musical de l’orgue, es transforma tota la fisonomia interior de l’edifici. L’orgue és un instrument ben singular i els seus concerts, tampoc molt freqüents, són ben recomanables. El ritme d’aquelles notes et permet aclucar momentàniament els ulls i que en paral·lel se’t dibuixi un somriure als llavis. Els tornes a obrir i t’aixeques. Copsem el pas pausat mirant endavant. Ressalta el vestit blanc.  

És  precisament a Santa Maria de Montblanc que, sovint, s’hi casen parelles. (De vegades els dissabtes de juliol). Felicitats als nuvis!