Les dues paraules utilitzades contenen les mateixes lletres però tenen significats ben diferents, fet que les fa especialment atractives per a un joc semàntic. D’una banda, l’acrònim de l’àcid desoxiribonucleic —DNA, per les seves sigles en anglès—, que conté el secret de la vida, es representa amb colors primaris que, combinats entre si, permeten obtenir tota la resta de colors. De l’altra, la conjunció anglesa AND, en tinta negra, és una paraula la funció bàsica de la qual és unir. A la part inferior de la composició, totes les lletres apareixen empeltades amb aquests quatre colors.

Gràcies a l’escriptura, els humans han pogut desxifrar el genoma i ara tenen la capacitat de modificar-lo. Lletres i gens: en cap altre animal cultura i biologia s’amalgamen de manera tan prodigiosa, ni l’aliatge resultant és tan extraordinari.

Amb aquesta imatge he volgut evocar una veritat profunda: som animals gramàtics i, des de fa sis mil·lennis, amb l’escriptura, híbrids de gens i tinta.

Ara, però, amb la intel·ligència artificial, el llenguatge humà s’ha tornat també inorgànic, igual que l’escriptura; pot sortir del cos.

Som éssers que escrivim i som escrits; que modifiquem la vida amb paraules i, ara, amb algoritmes. La nostra història és, i serà, una combinació d’allò biològic, allò simbòlic i allò artificial. Continuem sent animals gramàtics, però cada cop més cíborgs: portadors de tinta, de codis genètics i de codi binari. Potser només així podem continuar existint: escrivint-nos, llegint-nos i reprogramant-nos.