Ves quines coses, la pàtria de la paraula Europa i la pàtria de la tragèdia, entre d’altres virtuts més culturals que no pas gestores, ha estat capaç de posar Europa potes amunt després, primer, de la sorpresa de convocar un referèndum (per cert, també és la pàtria de la democràcia) i, després, de celebrar-lo, amb l’aclaparadora victòria del «no» a les condicions d’una troika que tot i haver canviat de nom precisament per acontentar els grecs perquè no estiguessin tan «acollonits» a l’hora de negociar continua sense entendre que Europa no serà si no és social. I, si bé és cert que els grecs no han estat capaços de construir, o senzillament no han volgut fer-ho, un estat modern i mitjanament eficaç com ara, inclús, la resta de països del sud que els acompanyen en el via crucis, també és cert que les receptes d’aquella troika han provocat més mortificació entre la població que no pas escarment i càstig als governants i bancs causants de la situació actual. La cosa és tan greu que inclús, com en les millors tragèdies, els grecs han ofert un cap en safata i ni amb això sembla que aquella troika estigui contenta. Sigui com sigui, d’aquella crisi en la qual encara estem posats se’ns deia que era una crisi sistèmica, és a dir, del sistema, i sembla que el sistema amb total  fatxendaria vol seguir imposant les velles receptes que ens van portar al desastre i al final. Europa podria caure amb Grècia.