A l’expressiva il·lustració de Xavié Lara, un home amb el cap lleugerament inclinat i un jersei vermell de quadres —el seu alter ego— abraça amb intensitat una figura buida, invisible, suggerida només pel contorn. L’efecte és colpidor: l’abraçada es dirigeix al buit, a una absència que, paradoxalment, es fa present en la seva manca de color i de forma. L’estimava.

Però, podem estar segurs de què estimem?  “Perquè qui estima mai no sap què estima, / Ni sap per què estima, ni què és estimar…”. Aquests versos que pertanyen al poema “El Guardador de ramats” d’Alberto Caeiro (heterònim de Fernando Pessoa), reflecteixen molt bé com són d’elusius i incerts els sentiments.

La incertesa és intrínseca a la vida: no és una anomalia, sinó una dimensió constitutiva del món. No hi ha certeses absolutes; la física quàntica ens ho recorda a través del principi d’incertesa de Heisenberg.

El coneixement previ no elimina l’atzar de l’instant, com expressa més endavant el poeta: “Em sento nat a cada moment / a l’eterna novetat del Món…”.

En l’art de viure, tots som inexperts perpetus. No existeixen manuals: les regles varien, nosaltres canviem i el món es transforma sense treva. Avui, els escenaris són cada cop més volàtils, incerts, complexos i ambigus.

Cada absència ens recorda l’excepcionalitat de cada trobada i la impermanència que tot ho travessa.

Potser, doncs, el repte no és intentar escapar de la incertesa, sinó abraçar-la, com ho fa el Xavié.