Jean Monnet, Robert Schuman, Konrad Adenauer, Paul-Henri Spaak i Alcide De Gasperi són els cinc protagonistes del llibre Los cinco padres de Europa, en el qual el periodista Antoni Coll ens parlava dels ideals d’aquells que, procedents de trajectòries personals i polítiques diferents, comptaven amb uns valors europeus compartits que van concretar-se en el Tractat de Roma de 1957, del qual ben aviat es commemoraran les set primeres dècades.

En un article recent exposava que setanta anys després, si bé l’arquitectura institucional, l’ingrés progressiu de nous estats i la implementació d’una moneda única són avui una realitat tangible, sembla que la cristal·lització del projecte europeu com un actor internacional que pugui tenir un paper rellevant en la resolució de conflictes arreu del món —en la línia de la mediació, la pau i l’extensió dels Drets Humans—, no acaba de confirmar-se.

Així les coses, detallava que fent un repàs a la premsa d’aquests darrers dies del Vell Continent [érem tot just a primers de setembre], l’inici del nou curs polític europeu ens ofereix una disparitat de punts d’interès rellevant en cadascun dels seus principals països, els governs dels quals han de fer compatible, al mateix temps, la seva vocació d’incidència internacional i els necessaris equilibris parlamentaris interns.

D’aquesta manera, a França, la portada de Le Monde posa el focus en la decisió que prendrà Emmanuel Macron després del vot de confiança previsiblement negatiu del 8 de setembre [tal com així va ser], i Le Figaro ja es fixa en els hipotètics candidats a succeir Bayrou al capdavant d’un nou executiu, o directament a presentar-se a les presidencials del 2027.

A Alemanya, Die Welt obria amb la petició de Kíiv de respondre amb més sancions els recents atacs rebuts, i la compareixença de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, al voltant de les mesures que podria prendre Brussel·les. A la capital europea, La Libre s’interessa per les disputes polítiques al Brasil, mentre que el neerlandès De Morgen il·lustra la coberta amb una fotografia de la potencial reordenació de l’ordre mundial.

De la mateixa manera, a Itàlia, també Il Corriere della Sera parla de l’acostament dels mandataris de la Xina i l’Índia, i el qualifica de “relazioni senza precedenti”. Fora de la Unió Europea, però amb un pes específic a l’hora de marcar l’agenda setting, aquests dies The Times situa encara en portada els equilibris del procés de pau d’Irlanda del Nord i The Guardian se centra en el conflicte del Pròxim Orient.

És en aquest context d’incerteses, possibilitats i esperances, que la cultura —en les seves diferents facetes— ens ha de poder oferir un punt de reflexió, serenitat i emoció subjectiva, que ens permetin donar resposta a alguns dels interrogants del present. Així, aquest també pot ser un setembre per recuperar autors de les diverses tradicions literàries, reivindicar el paisatge proper, gaudir de composicions musicals i dramatúrgiques, o redescobrir noms propis de l’art que han plasmat el mite europeu a les seves creacions pictòriques.