Molta gent portem un poeta a dins, però no deixem que es manifesti, o, si ho fa, que sigui en comptagotes. Avui direm quelcom d’en Josep Civit i Mateu, la Judit Queralt Farré i l’Anna Maria Roman Rozas, que enguany he assistit a la presentació dels seus últims poemaris: Els cels del divendres, d’en Civit i L’hort de les senyorites: amor, oblit, vida, escrit a quatre mans per la Judit i l’Anna Maria.

Només pretenc fer una pinzellada de poesia que m’ha arribat recentment a les mans i afegir un petit toc de sensacions i efectes que em produeixen.

Llegint i rellegint, doncs, els llibres són breus, i anant als cels d’en Civit, montblanquí, acabat de jubilar del servei a la societat com a mestre d’escola, segueix amb la poesia.

Diu que té una llibreta on anota citacions literàries que, buscades o per atzar, arriben a l’àvid port de la seva mirada.

Mira, d’àvid port es tracta, ja que tinc semblant metodologia. Fa trenta o quaranta anys, ja, vaig fer un casset d’aquells temps recitant una vintena de poemes dels quals havia buscat, escoltat, llegit i rellegit.

I també em va enganxar Josep Maria de Sagarra, per diversos poemes, com “La balada de Luard el mariner”, i especialment “La cançó de pluja”. Les he recitat les dues, de memòria moltes vegades, amb acompanyament musical o sense.

També, com en Civit, cada vegada que plou ara ja tinc els ulls per a les pluges que seguiran caient després, eternes, melangioses, lentes, rere vidres.

I com que avui de poesia es tracta, reproduiré per a plaer de qui la retrobi o la descobreixi “La cançó de pluja” de Josep Maria de Sagarra i Castellarnau (1894-1961), que en Civit també  anomena:

“No sents, cor meu, quina pluja més fina? Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...

Hi ha dues perles a la teranyina, quina conversa la pluja i la font! No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar? Canten les gotes damunt la teulada, ploren les gotes damunt del replà... Gotes de pluja, gardènia que es bada... No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina, amb la música dels núvols desfets?

Pluja de nit, delicada veïna, dentetes d’aigua en els vidres quiets... No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se’n va, dintre aquest plor de la pluja nocturna, i les estrelles somriuen enllà?

Enllà somriu un mantell tot espurna... No sents, cor meu, que la pena se’n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina? No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents, cor meu, quina pau més divina? No sents, cor meu, que la pena se’n va? No sents, cor meu, quina pluja més fina?”.

I de les Senyorites, què en direm? Doncs que és un poemari escrit a quatre mans. Diuen que és la veu poètica de l’hort de les “Senyorites”; diguem que és com una fusió de l’Anna Maria i la Judit.

Fa poc, en el meu article “Els masos cauen”, ja vaig anotar que la cançó-poema “Pilar”, de l’àlbum Porrera, va ser una lletra conjunta de Lluís Llach i Martí Pol, que van fer junts una llarga estada pel Priorat.

I així consta en els crèdits de l’any 1995.

Espigolaré versos i paraules de “Les senyorites”. Així, de l’AMOR:

“Al fosc espurnejant dels teus ulls, et veig arxivats els t’estimo. No els vas pronunciar.

Sent-i-ment: viure amb el cor. Enamorar-se amb el cervell.

De l’OBLIT:

A la dona asseguda a la llinda, l’emoció li espiga la pell.

Oblit d’un jardí de roses i records dels poms que en collia.

Mentre hi ha record, no hi ha oblit. I jo, cada dia, revisc que m’agafes la mà i avancem a saltirons.

La pell avança cap a la maduresa, lentament fins a verolar en lila.

Introspectiva, m’observo pell endins. Inspecciono sentiments que hi vaig desar, fins a comprendre’ls. Sento que m’estimo.

De la VIDA:

Ai! La bellesa; he coneguda de l’oreneta que canta de bon matí. Arraulida al fil elèctric, veu despertar l’alba.

No va valer la pena trencar-nos el cap, intentant fer net, dels errors del passat.

I del vostre i nostre MONTBLANC:

Vull sentir el dolor de l’enyor de pluja, el silenci de la poesia de Martínez Lozano.

La menta boscana dels teus ulls, com la làmina d’aigua del Francolí.

No em vull perdre el ball de gegants a la plaça Major. La banda toca l’Amparito Roca, mentre piquem de mans petits i grans.

No vull renunciar a trepitjar uns llambordins plens d’essència al carrer Major, columna vertebral de Montblanc.

Ah! i cum laude per al poemari auditiu, que ens permet escoltar-vos recitant els vostres poemes.

Companys, i companyes, anys i bons de seguir “guixant” poemes. I aquesta vegada res dic del poeta Gatell, ja que encara que va estudiar a La Mercè, ell és de l’Alt Camp, tot i que de tant en tant recull rovellons per la Conca, i això deu voler dir que el seu poemari també ha traspuat el coll de Lilla.