La història de la Unió Europea i els seus desacords sempre s’ha arreglat històricament a altes hores de la matinada, tot i que en el cas grec la cosa es va perllongar fins a ben bé amb el dia ja clar, ja que és evident que són altres temps i la gent, pobres europeus, ja no va a dormir tan aviat com abans. Després de tota la comèdia, primer del govern grec amb les negociacions anteriors en les que no va acceptar els termes, més tous que els aprovats dilluns a primera hora; el referèndum posterior amb la coneguda victòria del no; el SOS posterior, i la rendició final, queda clar que sembla talment que a diferència del que diuen els entesos ni ha guanyat la posició alemanya ni s’ha “abaixat els pantalons el govern grec”. I és que, senyores i senyors, ambdues parts, que ja vam comentar la setmana passada que estaven protagonitzant una autèntica tragèdia grega, han fet el paper que els tocava, però cap, ni l’estricte govern alemany ni el suposat govern d’extrema-esquerra grec, s’ha sortit, a ulls de tothom, amb la seva; és a dir, tots ells han fet el seu guió però al final s’ha imposat la llei oculta, que cal tenir Europa ben unida, la posició americana i, també, la posició d’una opaca organització que tots coneixem. I és que no es podia deixar caure un país que hauria representat, també, la caiguda d’una Unió llargament planificada, tot i que tothom sap que ningú podrà pagar els seus deutes.