L’Església és, en bona part, allò que són i fan els seus representants més propers. Així, davant d’un gran estament global que ha hagut d’anar transformant-se amb els segles, i d’una societat que ha anat canviant encara més al llarg de les darreres dècades, la connexió social de la jerarquia són aquells que conviuen quotidianament amb la població. Són aquests peons del dia a dia els que marquen, més enllà de les concepcions morals dels creients, la imatge i la visió que tenim de l’Església.  

Com bé sap la gent de la Conca, a Montblanc aquest vessant el tenim ben cobert gràcies a la bona feina del nostre plebà. Tasca desinteressada que desitgem que pugui seguir desenvolupant a la Vila Ducal en els següents anys, fins que ell consideri oportú, i en qualsevol cas, això segur, al llarg de tot el proper any, en el que caldrà desenvolupar tot un seguit de projectes amb els que ja està treballant. Entre d’altres, les Festes Extraordinàries de la Serra, el setembre de 2016, en commemoració del 200 aniversari del retorn de la Mare de Déu al santuari, i el 50è aniversari de la creació de l’escoltisme montblanquí de la Mare de Déu de la Mercè.

De fet, aquestes darreres setmanes, en diferents columnes, havia fet referència als vitralls de Santa Maria, als bancs de fusta, a l’orgue i a la portalada de la construcció arquitectònica. Aquests elements no permeten ser copsats de la mateixa manera sense el valor immaterial de les persones que se’ls fan seus, com és el cas de mossèn Palacín.

Albert Palacín i Artiga (Arties, 1939) és un home polifacètic, un d’aquells mossens que no ha volgut limitar-se només a la contemplació, sinó que ha tingut clara la seva funció social, el paper que havia de desenvolupar per tal de poder oferir nous coneixements als que desitgen aprendre’ls. I no parlo només de coneixements eclesiàstics, sinó branques tals com l’onomàstica, la botànica i la geologia. Àmbits, aquests, en els que ha investigat i ha difós per tal de fer la seva aportació al saber comú.

Enamorat del territori, mossèn Palacín segueix les passes, caminant, de la millor tradició verdagueriana. D’aquí prové el seu impuls de l’escotisme, que ha dinamitzat a les diferents poblacions on ha exercit, tot organitzant els minyons, que amb el seu fulard i les xiruques descobrien el medi ambient i tot allò que es deriva del nostre paisatge. Veiem en ell l’excursionisme tranquil embrancat amb el muntanyisme pirinenc de mossèn Cinto –l’autor d’En defensa pròpia– amb qui, de fet, compartí espais geogràfics. Això és, el seminari de Vic, ben proper de Folgueroles, des d’on Jacint Verdaguer confluiria la fe amb la literatura.      
Quantes vegades Albert Palacín deu haver citat Verdaguer a les seves classes de llengua i literatura al col·legi de la Mercè de Montblanc o a l’Institut Narcís Oller de Valls? Ell és també home de lletres, ja que a més d’estudiar Filosofia i Teologia al seminari de Tarragona va estudiar magisteri i, per tant, ha compaginat les dedicacions exclusivament sacerdotals amb el magisteri.  

La seva faceta de professor l’ha desenvolupat amb la consciència de saber el paper de l’ensenyança, perquè tenia clars els valors de la pedagogia més avançada, que havia après a casa, de la seva mare, la pedagoga reusenca Cèlia Artiga (Reus, 1912-2000), a la que també he fet referència en d’altres ocasions quan escrivia a voltant de la renovació dels mètodes educatius.

El seu reconeixement ha vingut a la Conca per part dels seus convilatans, que aprecien i valoren la tasca que du a terme, tot realitzant actes d’homenatge, com el fet de dedicar a la seva persona l’Aplec de Treballs 23 (2005) del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà. De la mateixa manera, ha estat gratament valorat per la seva iniciativa docent amb nombrosos premis fruit de treballs elaborats a les aules. I també ha estat reconegut, per la seva trajectòria, amb el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla en la seva divuitena edició (2004).

Arguments, aquests, com també la seva vocació per ensenyar i enfortir la llengua i la cultura catalanes, que evidencien el compromís d’Albert Palacín amb aquest territori i la seva gent, estima recíproca que volem que es pugui mantenir al llarg dels propers anys.