Quan un es va fent gran i quan ens disposem a entrar ja en el mes d’agost, mes de festes majors per excel·lència, a un li venen al cap les festes majors del seu poble, que vivia ara fa ja bastants anys i que ves per on i deu ser per la nostàlgia que a un li semblen molt més maques i agraïdes que no pas les que es fan avui dia. Per una banda, recordo els “palcos” que li dèiem, des d’on a part de jugar a anar de “palco” en “palco” sempre rebíem l’escridassada d’alguna que altra persona que, fent-se l’important, et feia fora del “palco” que ocupaves perquè l’havia pagat ell. De l’altra, sempre retrobaves aquell o aquells amics que havien vingut de França, fills de pares exiliats i que era durant la festa major quan acostumaves a passar més temps amb ells. I recordes que sempre et miraven com una mica per damunt per allò que és clar, a França sempre anaven més avançats i potser portaven un cotxe, els pares, que a Espanya, és clar, ni es venia. També el sabor de l’orxata i, perquè no, aquells balls de rams i la iaia que sempre et retreia perquè no treia a tal o a qual a ballar, i et donava una moneda o dues per comprar el fanalet. També, a falta d’existència de discoteques mòbils, no podia faltar la cançó de l’estiu o els “Pajaritos” i aquella parella sempre agosarada, i cada any la mateixa, que era la primera en sortir a ballar i, en definitiva, arribar a les 3 de la matinada era tota una aventura.