Fa ja temps, massa temps que són moltes les persones que m’interpeŀlen en raó de la meva humil opinió sobre el procés d’alliberament nacional que està vivint el nostre país i, en general, a la gent se la veu amb ganes però poruga i, també, desconfiada; talment, com si a nivell d’imatge ens imaginéssim un gos maltractat que abandonat i amb la cua entre cames fa l’intent de voler-se apropar a qui li ofereix menjar però que en el fons no gosa. I és que és clar, talment com aquest gos figuratiu, els catalans hem rebut per totes bandes, especialment en els darrers tres-cents anys, i, a més a més, conservem en el subconscient aquella cosa de què no volem raons ni soroll, ja que cal sumar calerons dia a dia. La cosa però ha anat canviant des dels anys 90 fins als nostres dies; a més a més, crec en el karma de les persones i també dels països, ja que les seves accions estan dirigides per persones i penso que al nostre país ja li toca desfer la corretja que el té lligat d’un amo que mai va demanar i intentar anar a buscar el menjar que li pertoca sense que l’esquilin abans d’arribar al bol on té dipositat la dosi justa de pinso. Crec que aquest procés s’està portant de forma impecable i que els qui l’han anat cosint els hi han de donar un deu d’estratègia, ja que per fi els catalans sembla que anem deixant la por enrere per reclamar senzillament allò que és just i ens pertoca.